Passejada pels llocs que van projectar cinema a Taradell, tot explicant la seva història
La ruta comença a Can Costa Centre Cultural i visita els escenaris que van acollir cinema a Taradell: El Casino, el Cinema Principal, el Maricel i el Centre. Tots ells van ser edificis que van projectar en algun moment cinema. La primera notícia que se'n té constància a Taradell és al 1921 quan es decideix comprar un cinematògraf.
Ruta unidireccional d'1 km i de dificultat fàcil.
Sortim des de Can Costa Centre Cultural per encaminar-nos a l'antic edifici del Casino. La societat del Casino es va fundar el 17 de desembre de 1907 i des del 25 de desembre de 1908 fins al 1918 tenia el local a la carretera de Balenyà, on si portaren a terme les diferents activitats de la societat: ball, teatre, cinema, circ, varietats. I que tenia una orquestra pròpia de la qual n'era director l'Isidre Solagran.
A la part del davant hi havia dos pisos on vivien els qui portaven el local, a la planta baixa el bar i a dalt l'habitatge, a la sala gran era on es feia teatre i ball, al fons hi havia l'escenari.
La cooperativa tenia la seu a un local que es va construir expressament al costat del Casino de Taradell, a la carretera de Balenyà, 1. L'edifici es va inaugurar l'any 1918, era la continuació de l'antic Casino que s'havia fundat l'any 1907. És una entitat que funciona paral·lelament al casino i està regida i administrada per la seva junta directiva. Segons els estatuts, La Cooperativa es constitueix el 12 d'abril de 1921. El document consta de 8 capítols, i 60 articles on queda palès el seu funcionament: els objectius, com entrar a formar-ne part, com es regirà, drets i deures dels socis, com es gestiona el capital, que han de fer els treballadors, què fer en cas de la dissolució de l'entitat. És en aquest document que, al capítol VI, article 47, es parla del cinema abans de 1921. La cooperativa, segons testimonis orals, era molt més oberta, d'esquerres, i les activitats que es realitzaven eren més avançades en la societat del temps. Serà a partir del final de la Guerra Civil que es confisca i passa a dir-se Falange.
La història del Cinema Principal va en paral·lel a la del Casino i la Cooperativa, de fet n'és la continuació, podem establir la cronologia: Casino > Cooperativa > Gran Teatro > Cine Cooperativa > Cine Avenida > Cine Principal. Tal com els més joves hem conegut el local del Cine Principal, al lloc on hi ha el bar, hi havia la botiga de la cooperativa, on els socis podien trobar productes més econòmics. A l'entrada de la sala gran, hi havia un petit cafè. En un article de la Vanguardia del dimecres 6 de juny de 1928 es pot llegir que el diumenge 3 de juny es va celebrar la segona Pasqua, amb un selecte programa de cinema, ball amb orquestra i l'obra de teatre Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer, interpretada pel quadre dramàtic de l'entitat.
Construït a principis dels anys trenta, destinat principalment a teatre i sala de ball, hi van actuar les millors orquestres de Catalunya. En aquest local el cinema es projectava esporàdicament fins als anys cinquanta, quan el cine es va projectar amb més regularitat. La pel·lícula que més èxit va tenir va ser “El correo del Zar” (Miquel Strogoff).
La publicitat es una peça fonamental de la qual en depenia moltes vegades l'èxit d'una pel·lícula. Els cartells, i tota la publicitat que es generava abans de l'estrena, donava més o menys importància al film. Per donar a conèixer les pel·lícules que es projectaven hi havia diferents recursos: els posters de gran format, que es penjaven als vestíbuls dels cinemes; els fulletons de mà, que indicaven el dia i les hores de la projecció —que es passaven per les cases els divendres a la tarda o els dissabtes al matí— i els “quadros” o fotografies dels fotogrames de les pel·lícules.
Els “quadres” del Centre es penjaven als quatre cantons, a la cantonada del carrer Església amb el carrer Joc de la Pilota, a la paret de la casa amb el sobrenom de “Can Quel “. També es col·locava una pissarra a la façana de Can Casanoves on s'hi anunciaven les pel·lícules i si eren aptes o no.
La censura del cinema va començar tan bon punt el cinema es va popularitzar com a entreteniment de masses. Els sectors més conservadors de l'església van adoptar una actitud força bel·ligerant. Des dels púlpits dels capellans, per controlar i dirigir la voluntat dels feligresos, fins a la premsa escrita, passant pels subtils però efectius mecanismes de control social dels pobles petits, per interferir així en les projeccions, amb mecanismes com la censura, la prohibició o la mutilació dels films. Aquesta actitud va arribar al màxim durant la dictadura franquista.
Al cancell de d'església s'hi posava la qualificació eclesiàstica que en un principi anava per colors: blanc, per a tots els públics; blau, per a joves; verd, per als grans; grana, per ningú que fos una persona decent.
Més tard aquest sistema canvià per números: “1, para todos los públicos; 2, para jóvenes; 3, para mayores de edad; 3R, para mayores con reparo; 4, altamente peligrosa”. El film “Allò que el vent s'endugué” va ser qualificada amb el número 4.
La censura va mutilar moltes pel·lícules. Sort, però, que no tothom pensava que el cinema podia atacar a la moral, sinó que era un bon instrument per fomentar i transmetre la cultura.
El local del Centre depenia del bisbat, tenia com a president honorari el bisbe de Vic, i el capellà de la parròquia n'era el conciliar. L'edifici es va aixecar per col·laboració popular, entre el 1894 i el 1897. Es va projectar bàsicament com a teatre sota les sigles del Centre Catòlic, i donava continuïtat a l'entitat fundada el 8 d'octubre de 1882. Era un local polivalent. L'activitat que s'hi realitzava era diversa: actes culturals, socials, concerts... sobretot teatre i projeccions de cinema.
El cine com a mitjà d'expressió pot servir de suport ideològic. La programació que es feia al Centre Catòlic, tant de cinema com de teatre, potenciava una ideologia dretana, puritana, basada en el dogma cristià, que era el que marcava la doctrina dels Joves d'Acció Catòlica.
A partir de l'any 1956, el Centre Catòlic passa a dir-se cine Centre, en Jacint Font n'és l'arrendatari i gestionarà la programació estable de cinema. Fins i tot, a finals dels anys cinquanta i principis del 60 s'hi feren sessions de cine fòrum. Normalment, es feien al Centre el matí dels diumenges.
Tot va acabar la nit del 10 a l'11 d'octubre de 1982, quan un incendi crema el Cine Centre.
Aquesta ruta la va organitzar la Regidoria de Cultura i Patrimoni amb la col·laboració de la Paquita Clot i Tor.
