La ruta ens endinsarà pels boscos de Taradell per descobrir-ne tota la varietat present al nostre terme
S'aconsella roba còmoda per a caminar. Ruta circular de 6,5 km i de dificultat moderada.
Sortim de l'Institut de Taradell i agafem un camí, deixant el paviment de la carretera enrere, per endinsar-nos en la vegetació ruderal i arvense.
Fixeu-vos que la vegetació que veiem en aquesta zona és diferent de la que veurem a la verneda o pujant al castell.
L'home, des de molt antic, directament o indirectament, ha modificat el paisatge que l'envolta. La prova més evident són els camps de cultiu que ens envolten. Si bé en aquests ambients modificats, en general, hi ha menys espècies (menys biodiversitat) que en d'altres menys alterats, s'hi desenvolupen unes comunitats (o grups d'espècies concretes) que els són pròpies. És el que s'anomena vegetació arvense (la pròpia de les terres conreades) i, també, la ruderal (pròpia de terrenys colonitzats).
Les plantes arvenses (derivat del llatí “arva” que significa camp conreat) són les plantes no conreades que es fan a les terres de conreu (les que, en general, són considerades «males herbes»). La vegetació arvense la componen plantes, generalment herbàcies anuals, o bé geòfits (plantes que neixen cada any a partir d'un bulb, com les tulipes), que l'home dissemina involuntàriament (antropocòria), i que entren en competència amb les plantes útils conreades. És el cas, per exemple, dels gallarets.
Les plantes ruderals són les primeres a colonitzar terrenys que han patit qualsevol mena d'alteració o degradació (des d'una riada fins a la construcció d'una carretera). Generalment són resistents, robustes i poc exigents.
Tot seguint el recorregut, i abans d'entrar al bosc, ens anem trobant tota aquesta flora. Anem a veure'ls amb més detall:
Fixeu-vos en aquestes plantes, que es poden veure en aquest punt (comunes als marges camps i camins).
L'expressió "criar malves" s'aplica a una persona morta i enterrada, i té el seu origen en el fet que aquesta planta creix en sòls molt nitrogenats (adobats) i, si més no antigament, la malva (alva sylverstris) era una planta comuna als cementiris.
Una altra expressió que hem sentit sovint és la castellana quedar-se en "agua de borrajas", que ve a dir quedar en no res, o quedar decebuts. Tot i que la dita original podria procedir d'una altra planta, en qualsevol cas fa referència a la poca substància que conté la seva infusió. La “borraja” és la nostra borratja (borago officinalis) i, de fet, el nom castellà prové del català.
Les fulles de colitxos tenen diversos usos gastronòmics. De sabor molt agradable i especial, són molt bones tant menjades crues en amanides, com saltades amb all o cuites en truita. Altres plats són l'arròs amb colitxos i el potatge de cigrons amb colitxos. L'època de recol·lecció és vers el principi de la primavera, abans que la planta floreixi. Si la planta està florida, les fulles es consideren dures per menjar en amanida, però encara es consideren bones per coure.
Corretjola (Convolvulus arvensis)
Ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides)
Rèvola (Stellaria holostea)
Pel que fa al Fumdeterra o angelets, el terme "umaria" deriva del llatí "fumus" (fum) possiblement i segons va dir Plini, a causa del fet que el seu suc provoca un intens llagrimeig, com si es tractés de fum, així com per la seva olor, que també se li assembla. Els antics exorcistes, creien que si es cremava aquesta planta, el seu fum foragitaria els mals esperits. És medicinal.
El Plantatge (Plantago major) és una planta comestible, per tant, les seves fulles joves es poden menjar en amanides juntament amb altres verdures o cuites. Són molt riques en vitamina C, vitamina A i calci. Una vegada les fulles es fan més velles, resulten igualment comestibles, encara que són més fibroses i amb un gust més fort. Les tiges florals també són comestibles i riques en tiamina. Les llavors seques i triturades es poden utilitzar per aromatitzar els plats. És una de les plantes que més usen els animals herbívors per alimentar-se, constituint un dels aliments habituals de conills o erugues. També molts ocells s'alimenten de les seves llavors.
Altres espècies que podem trobar són: Botó d'or (Ranunculus arvense), cugula (Avena barbata), dolçamare (Solanum dulcamare), margall (Hordeum murimum), pixallits (Taraxacum sp) i rosa salvatge (Rosa canina).
Les orquídies constitueixen una gran família de plantes, amb al voltant de 20.000 espècies, distribuïdes per tot el món. A Europa n'hi ha unes 450 espècies, a la península Ibèrica unes 100 i al voltant de 70 a Catalunya. A les regions tropicals, on es concentra la gran majoria d'espècies, les flors són molt vistoses, acostumen a ser epífites, és a dir, viuen sobre altres plantes, i són perennes (i moltes són cultivades com a plantes ornamentals i són presents en moltes cases). A les nostres latituds, en canvi, les orquídies són terrestres i geòfits, és a dir, passen l'hivern sota el terra en forma de rizoma o tubercle (òrgans subterranis de reserva). No per això són menys boniques i igual de fascinants.
En aquest punt, al voltant de maig hi trobarem abelleres. Les flors de les abelleres confonen als mascles d'algunes espècies d'abelles (Eucera sp.) que les prenen per femelles. El mascle de vespa es posa damunt de la flor per intentar, en va, copular amb ella. En aquesta posició, el cap de la vespa tocarà els pol·linis que se li quedaran enganxats (transportant el pol·len cap a una altra flor). Així buscarà la següent abellera i involuntàriament la pol·linitzarà. A més, aquesta relació és molt específica, cada espècie d'abellera només atrau una o unes poques espècies de vespes pol·linitzadores.
L'abellera es val, doncs, només de l'engany; no recompensa de cap manera, ni amb nèctar (aigua amb sucres produït per la planta) ni pol·len comestible, la feina vital de l'insecte que la pol·linitza. No podem parlar, doncs, d'una relació simbiòtica (que és el que passa en la majoria de les plantes pol·linitzades per insectes, en què l'insecte n'obté energia en forma d'aliment, mentre que la planta es pot reproduir sense problemes), sinó més aviat de tot el contrari.
Cap altra família de plantes com les orquídies posseeix tantes estratègies diferents, incloent-hi mecanismes d'engany i seducció, per atreure els insectes a les seves flors. Com hem vist, en les abelleres (Ophrys) els mascles d'insectes són enganyats per la vista i per l'olfacte, en Orchis a través de la textura, l'engany és tàctil, en Cephalanthera determinades coloracions del label simulen pol·len, mentre que en el gènere Serapias s'ofereix una cavitat on els visitants poden protegir-se de les inclemències meteorològiques. Aquestes estratègies són reforçades per la calenda.
Quan pensem en paràsits rarament ens venen al cap plantes. No són corrents, però a Catalunya en podem trobar unes quantes. Les més abundants i fàcils de veure són els frares (Orobanche sp). A casa nostra amb unes 21 espècies, especialitzades en una planta o un grup de plantes en concret. Reben el nom per la forma de les seves flors, les seves tiges no tenen clorofil·la i són blaves, blanques o blaves. S'enganxen a les arrels de les plantes que parasiten, de les que en depenen totalment.
Quan, malauradament, es crema un bosc mediterrani, els pins tornen a germinar, l'alzina rebrota i la surera resisteix (per això té el suro). Entre vint i cinquanta anys, tot allò que era negre torna a ser un bosc. Els boscos mediterranis porten milers d'anys cremant-se i la seva vegetació hi està adaptada. Entre que el bosc es crema i que torna a haver-hi un bosc madur, es genera entremig un nou hàbitat necessari, ric i bio divers: el matollar. Moltes espècies, d'animals, plantes i fongs només creixen després del foc.
A Taradell en tenim un bon exemple. Progressivament, del que va cremar l'any 1983, hi va creixent una nova roureda. Això ens porta a definir, també, el què en botànica es defineix en els tres tipus de vegetacions que expliquem tot seguit.
A Taradell (i a la Plana de Vic) la vegetació primitiva i, per tant, la que seria la vegetació potencial en la majoria dels casos, serien les rouredes. A Catalunya la terra baixa estaria ocupada per màquies i alzinars; la muntanya mitjana per rouredes i fagedes; i l'alta muntanya per boscos de pi negre, avetoses i prats alpins.
Són boscos monoespecífics, de fulla caduca, presidits per roures (si bé algunes vegades poden estar acompanyades per altres arbres, com les blades, els servers, els freixes o els tells). Són boscos força alts. En un bosc madur els arbres tindrien una alçada d'entre deu i vint-i-cinc metres, en funció de l'espècie.
A Taradell tenim una roureda seca (submediterrània), transició entre la vegetació mediterrània adaptada a la sequera i la vegetació tendra i de fulla caduca més pròpia del centre d'Europa.
També, en menys quantitat i a les parts més altes hi trobaríem l'alzinar, el bosc de la terra baixa per excel·lència. En condicions naturals, sense l'alteració humana, pràcticament ocuparia tota aquesta àrea baixa. D'altra banda, els alzinars madurs escassegen perquè tradicionalment s'han explotat en el que es coneix com a règim de bosc menut, que es caracteritza per la regeneració dels arbres per rebrotada de la soca tallada, i tallades a diàmetres petits i mitjans, per a producció de llenya i, antigament, de carbó. Per saber-ne més podeu consultar el Cultura en marxa “Els oficis del bosc”.
L'alzinar és un bosc monoespecífic, sempre verd, presidit per l'alzina (si bé algunes vegades pot estar acompanyat d'alguns roures i pins). En un bosc madur, els arbres més alts tindrien una alçada d'entre quinze i vint metres (tot i que amb el règim de bosc menut, rarament passen dels dotze). L'alzinar és un bosc dens i impenetrable. En el sotabosc es poden diferenciar diferents estrats arbustius.
Fixeu-vos: En aquest punt, en una banda de la tanca sol estar "net", en l'altre, en canvi, tot el sotabosc hi és present. En la zona neta les plantes que hi ha s'assemblen a les que hem vist a la primera parada, però hi podem veure més espècies diferents. Val la pena parar-nos dos minuts i escoltar a quina banda de la tanca sentim més ocells cantant (en condicions normals és i hauria de ser la del sotabosc).
Un bosc és un ecosistema complex, compostos de diversos estrats. En general parlem de:
Així doncs, què passa quan fem desaparèixer el sotabosc d'un bosc mediterrani? Pràcticament, posem fi a tot aquest ecosistema i amb tota la seva biodiversitat. Deixem de tenir un bosc per passar a tenir una plantació d'arbres o un jardí.
Els boscos mediterranis són, i han de ser, més o menys "bruts". Això, però, no vol dir que s'hagin d'abandonar i deixar que tot creixi al seu aire, significa que els experts han de decidir quins boscos o quina part s'ha de netejar. Per exemple, decidir si només s'ha de netejar el costat del camí o més, si val la pena la introducció de ramats per mantenir el sotabosc més clar, si en fem una explotació més tradicional, i així un llarg etc. Aquesta gestió ha de ser molt ben planificada i pensada a llarg termini.
Tot seguit fem constar algunes flors que podem trobar pel camí.
Argelaga (Genista scorpius)
Botja peluda (Dorycnium hirsutum)
Espinidella (Siderites montana)
Verònica (Veronica australis)
Pa de pastor o jonça (Aphyllantthes monspeliensis), flor comestible
Ginesta (Spartium junceum)
És una situació atmosfèrica que es dóna quan la temperatura de la massa d'aire augmenta amb l'alçada (la tendència habitual és justament la inversa: a mesura que augmenta l'alçada, disminueix la temperatura). És una situació anormal, que es dóna únicament en condicions excepcionals, en el cas de la Plana de Vic a causa de l'orografia del terreny. Els dies més freds de l'hivern, l'aire que es refreda amb l'alçada baixa pels vessants de les muntanyes (és més dens que l'aire calent). Un cop a la Plana, no té escapatòria i es forma una capa d'aire fred situada sobre un altre de calent, sense possibilitat d'enlairar-se.
A conseqüència de la inversió tèrmica que pateix la Plana de Vic, ens trobem en el fet que el domini de vegetació que la caracteritza és la roureda, quan en condicions normals hauria de ser l'alzinar muntanyenc, que en realitat trobem a alçades superiors. La inversió tèrmica, doncs, en aquest cas també comporta una inversió de la vegetació.
Fixeu-vos en: la inversió de la vegetació (en aquest punt, si mirem avall veurem els roures per on hem anat passant, mentre si mirem amunt veurem i anirem trobant roures. També es pot veure si mirem cap a la serra de l'enclusa, on el contrast entre verds, especialment a la primavera, és evident.
Una curiositat: La matinada del 28 de febrer de 1924, entre Vic i Manlleu, a 470 metres d'altitud, es va registrar una temperatura de -26,5° C mentre que als vessants pròxims del Montseny, cap als 800 metres d'altitud, els termòmetres no van baixar de -5° C. Aquesta va ser una inversió tèrmica excepcional, però no pas rara. Aquell dia hi va haver una inversió tèrmica de 21,5° C, però són freqüents inversions per sobre dels 10° C en dies calmats d'hivern.
Arròs de bruixa o crespinell (Sedum acre)
Clavell violaci (Limodorum abortivum), orquídea
Lleteressa (Euphorbia sp): Al trencar-se la tija fan com una llet. Antigament es feia servir per cremar berrugues, ara no es recomana
Pentecosta (Orchis morio), orquídea
Raïm de galapet o crespinell (Sedum sediforme)
Trèvol pudent (Psoralea bituminosa)
En cingles, penya-segats, tarteres, roquissars... hi viuen una sèrie de plantes que s'han adaptat a aquest medi hostil. És el que s'anomena la vegetació rupícola.
N'hi ha de tres tipus diferents, cadascuna amb unes espècies i característiques particulars:
Totes tres s'enfronten a un mateix problema, l'oscil·lació tèrmica. Durant el dia, amb l'exposició al sol, les roques s'escalfen com un forn, mentre que a la nit es refreden intensament. Les plantes que viuen en aquests ambients s'han adaptat a aquestes dures condicions, especialitzant-se. Si bé el seu hàbitat és reduït i complicat, en contrapartida eviten la competència amb altres espècies.
En aquest punt ens podem trobar altres espècies com:
Càrex (carex sp)
Polígala (Poligala vulgaris)
Polígala (Poligala vulgaris)
Una verneda és un bosc de ribera que es desenvolupa a llocs on hi ha aigua en abundància i un ambient ombrívol i fresc. A Catalunya es troba a la muntanya mitjana. Amb el vern també hi podem trobar d'altres arbres com per exemple el freixe de fulla petita, l'avellaner o la vimetera; amb un sotabosc amb arbusts com el saüc o el sanguinyol i herbes com la maduixera i o el fenàs boscà.
Els boscos de ribera exerceixen un paper molt important com a corredors biològics, com a refugi de fauna i com a components de la qualitat del paisatge. També contribueixen a la disminució dels efectes de les avingudes i a l'estabilització dels marges dels rius.
Quan la seva explotació sortia a compte, sovint els verns havien estat substituïts per pollancres, de la mateixa manera que alzines i roures, sovint han estat substituïts per pins.
Fixar-se en: la vegetació que veiem a la verneda és ben diferent de la que hem vist abans (vegetació ruderal) i a les rouredes.
Una de les plantes que s'hi pot trobar són les cues de cavall (o equisets), plantes sense veritables flors ni fruits, igual que les falgueres. Només en queden unes 32 espècies a tot el món.
A més dels seus diversos usos com a planta medicinal (com a diürètic), a l'època de l'Imperi romà es considerava aliment de les classes més pobres. Pel seu contingut en silici, s'utilitzava també per netejar metalls i ampolles de vidre (com a fregall o paper de vidre). També, es penjava de la cua del bestiar per tal d'espantar les mosques.
Aquesta planta té un sistema de defensa davant els herbívors. Quan l'estirem per un del seu extrem veure'm com només segueix el seu últim segment, quedant viva i més o menys sencera (en les altres planta, en canvi, quan l'herbívor queixala i estira la planta pot arribar a arrencar-la).
Els boscos de ribera, per la seva situació, al costat de rius en terrenys plans, fèrtils i aptes pels cultius, han estat un dels més castigats del nostre país, fins al punt que costa trobar-ne de ben constituïts i, encara més, que ocupin extensions prou grans. Creixen allà on l'aigua del nivell freàtic (l'aigua subterrània) és poc profund, que sol ser, en general, al costat de rius i rieres, formant bandes allargassades i estretes que és coneixen com a boscos en galeria. També en podem trobar, però, al costat de llacs i llacunes, i fins i tot en basses i fonts.
Amb la col·laboració del biòleg taradallenc Xavier Blancafort, organitzat per la Regidoria de Cultura i Patrimoni i la Regidoria d'Educació de l'Ajuntament de Taradell.
