Ruta literària pel centre de la Vila dedicada a la poesia de l'autora, que va fer estades a Taradell
El recorregut de la ruta es compon de llocs emblemàtics de la vila de Taradell, tot fent vàries parades en punts d'interès amb notes històriques sobre espais del poble i amb la lectura de 17 poemes de Clementina Arderiu, situant-los en l'etapa vital de l'autora. Els espais del poble ens faciliten l'encontre amb el que ens volia transmetre la poetessa i, fins i tot, ens la podem imaginar fent el camí que ens disposem a realitzar en aquest recorregut. L'elecció d'aquesta autora com a protagonista de la ruta és per la seva condició de dona i la seva relació amb Taradell.
Esperem que durant el camí, tant els qui ja coneixeu la seva obra com els qui la descobririu, pogueu gaudir endinsar-vos en l'obra i la vida de Clementina Arderiu.
Iniciem la ruta a la Plaça. Aquest espai urbà va tenir gran importància en l'antiguitat, ja que, juntament amb l'espai de la Sagrera, és on començà a donar lloc la creació de la Vila. En aquest espai es reunien els prohoms (persones elegibles que exercien el càrrec representatiu) per fer pactes sobre Taradell.
Fins al segle XVI aquest espai era un prat. És a partir de llavors quan es construeixen les cases que delimiten l'espai.
Durant el llarg del temps el seu nom s'ha anat modificant, rebent fins a 9 noms diferents: Plaça o prat de Sant Genís, Plaça del terme del Castell de Taradell o Prat de Sant Genís, Plaça de la construcció, Plaça Major, Plaça de la Vila, Plaça de la República, Plaça del Mercat lliure i 2 de Febrero.
Iniciem amb les paraules de Clementina d'un petit poema publicat en el recull Sempre i ara:
CORRANDA
No em miris, que no sóc res
i el teu mirar em neguiteja;
si em mires, posa en els ulls
cortines d'alba primera.
1936 - 1950 (Sempre i ara).
Can Madriguera, fou la casa d'estiueig de la poetessa Clementina Arderiu (1889-1976) i de Carles Riba (1893-1959) amb qui estava casada, també poeta. És una casa d'estil neoclàssic del segle XIX protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. De planta rectangular i de marcada composició simètrica. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a tres vessants. El frontis es compon segons quatre eixos d'obertures d'arc pla emmarcades amb pedra o bé amb esgrafiats. Tres dels finestrals del pis tenen sortida a balcons de baranes forjades. L'altra finestra del pis i les de les golfes tenen ampits motllurats de pedra de certa volada.
La façana de migdia es compon segons tres eixos d'obertures, amb finestrals d'arc pla als eixos laterals i l'eix central diferenciat, amb una finestra d'arc escarser a la planta baixa i una galeria horitzontal de tres pòrtics d'arc de mig punt arrebossat a les golfes. El finestral central del pis té sortida a un balcó de baranes forjades.
Al costat de llevant s'hi adossa un cos d'un sol nivell d'alçada que es correspon amb un garatge, habilitat a la part superior com a terrassa i delimitada amb balustrada. El tractament exterior dels murs li dóna singularitat a l'edifici, a partir d'esgrafiats amb franges de motius geomètrics a les canonades, al sòcol, entre les obertures i al coronament, a més d'un marc esgrafiat sobre el portal on consta "Can Madriguera".
Al seu costat hi ha un plafó que diu: “En aquesta casa feren estada els poetes Carles Riba i Clementina Arderiu els anys 1937 i 1938. El poble de Taradell ho recorda i els ret homenatge”.
El poema "El nom" l'escriu de jove, amb vint-i-quatre anys, en l'època en què coneix Riba i poc abans de casar-s'hi. L'obra ens mostra com tot canvia passant per l'enamorat. Sobretot canvia la manera de veure les coses. Per exemple, el seu nom, Clementina, és el mateix que abans, però ara el sent (en els dos sentits) diferent, perquè el diu el seu enamorat.
EL NOM
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
"Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa."
"Ai, quin nom estrany!"
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella...
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic.
Clementina em deia.
1913 - 1916 (Cançons i elegies).
Hem deixat Can Madriguera per arribar al Pas de la Tomba on fem la lectura del poema "El camí" de Cançons i elegies.
EL CAMÍ
Camí que em menes i mai no ets igual,
ara la vall i les verdes pastures
deixes enrere, i travessar et cal
l'hort dels raïms i les pomes madures,
dels reguerols per on l'aigua s'esmuny,
i de les molses amigues i gerdes;
l'hort que suara jo veia tan lluny
i l'ull m'omplia de tremolors verdes.
Camí que em menes, quan surtis de l'hort
¿seràs encara suau com ets ara,
o en la muntanya t'enfilaràs fort,
o t'abatràs en la pendissa avara?
¿Seràs potser a l'altra banda finit
i ja els meus passos podrien comptar-se?
Camí que em menes i encara ets florit,
camí que has pres la meva joia esparsa
i dels teus marges fidels l'has cenyit:
ara que el peu és llisquent i les hores,
el teu finar no em doldria pus,
que el dolç amat s'enllaçava a mes vores
i amb un mateix caminar te'ns enduus.
1913-1916 (Cançons i elegies).
En aquell moment el matrimoni era una presó per moltes dones, per aixó utilitzem la metàfora per representar-ho a la Torre de Don Carles. Però ella tenia clar que no ho havia de ser. Aquest missatge el transmet també a través de la Cançó de la bella confiança.
El poema "Alta Llibertat" l'escriu durant els primers anys de casada i ens parla de la manera amb la qual estableix la seva relació amb l'amat, a través de la comunicació, el respecte i de la confiança. Però ens fa saber que tot i l'acord matrimonial, hi ha un espai reservat, íntim, personal i individual, només per a ella. Aquest concepte no era usual en l'època que vivien. Això es veu reflectit en el camí que prenen en el terreny literari, on continuen actuant els dos de forma independent.
ALTA LLIBERTAT
A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.
Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.
Tants forces ocultes;
Tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.
Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò,
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.
1916 - 1920 (Alta Llibretat).
Pau Riba interpreta aquesta cançó. Ell és net de la Clementina, fill d'en Jordi Riba nascut el 1921.
CANÇÓ DEL PRESSENTIMENT
Si presento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà la boira, serà la llum?
Ara sóc com el qui es llença
dins la nau del mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?
Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.
Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ell m'envia
son missatge ja ha complert.
1916 - 1920 (Alta Llibertat).
Caminet de la Font Gran a la rectoria
Actualment, no es pot accedir per aquest camí, però molts ja el coneixen i era un bon lloc per venir si es tenien ganes de fugir de les mirades de la gent.
En el poema "Els ulls" ens explica que se sent observada, sobretot pel seu estimat. Podríem entendre que li agrada? O pot ser que més aviat l'atabala?
Aquest poema l'escriu un cop casada amb Riba però abans de tenir el primer fill. És també durant els anys que publica el seu primer llibre i que viatgen a Itàlia.
ELS ULLS
Amo els ulls de tot vivent
per damunt de tota cosa:
no hi ha nosa
prou llisquent
que m'allunyi dels ulls de la gent.
Si el maligne em vol temptar,
jo sé prou com ho faria:
sentiria
que un mirar
ja em té tota i em pren i se'n va.
No hi valdria cap consol,
penitència, vels ni cendra;
sinó prendre
nou consol
d'altres ulls que em copsessin al vol.
Que no és prou aquest esguard
-qui en diria la dolçura?-
que fulgura
i m'és part.
Els teus ulls, amat meu, Déu te'ls guard!
Que no és prou, tant com l'estim,
per salvar-me- L'encantària
solitària
d'un abim
dins cada ull tots nosaltres tenim.
I jo cerco el fons gemat
on s'escorre una aigua mansa,
i no em cansa
el combat,
mal la brossa m'hagués ja nafrat.
Ulls que cerquen altres ulls,
ulls com folles brimarades,
vergassades
i abriülls;
i els discrets i els pregons tristos ulls.
Són els ulls de tot vivent
una bona, bella cosa,
sense nosa.
Vagament
sento en mi tots els ulls de la gent.
1916-1920 (Alta llibertat).
Aquest poema està escrit en una època plena d'alegries: neixen tres dels seus fills i viatgen a Alemanya, a París i a Grècia. Però, com tot, les coses bones tenen un preu. Els fills i els viatges suposen, a part d'alegries, molta feina i alguns maldecaps.
Podem entendre el poema, ja que parla molt per si sol. Ha escollit que el cant ompli la seva vida tot i el desgast que això pot suposar.
Podríem veure-hi també un paral·lelisme amb la seva vida d'escriptora: vol escriure però això suposa una feina afegida, no sempre fàcil.
EL MEU CANT
De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa
de cada dia.
És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.
Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.
1920-1927 (Cant i paraules).
El temps i la mort que sotja són amenaces objectives. La mort, la fugacitat de les coses, planant sobre tota seguretat, minant-ne els fonaments, delatant-ne la fragilitat extrema, són temes sovintejats en la poesia arderiuana: “Demà, la casa serà coixa / de mi. I l'ànima? / Immortal?” es pregunta, per exemple, amb una imatge que estableix una continuïtat física, indestriable entre ella i la casa.
QUATRE
Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. I l'ànima?
Immortal?
Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.
Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare sóc de cop i volta.
Infant, tu reies, i
quina pau!
Secularment dona i destí
caminen:
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.
1930-1936 (Cant i paraules II)
Olivera del costat de l'església:
Aquest poema l'escriu en una època de guerra. En el poema podem veure com l'autora demana perdó reiteradament al Senyor. El temps que li toca viure li fa pensar coses que no s'adiuen amb les seves creences. Fins i tot arriba a qüestionar al Senyor.
PREC EN LA GUERRA
Perdó
de les victòries,
de les desfetes,
de les batalles
perdó,
Senyor!
No m'esgarrifa
la Mort a penes:
viure m'espanta.
Perdó,
Senyor!
¿El món que féreu
no us acontenta,
i ara el voldríeu
millor,
Senyor?
Gràcia pels joves
que amb ira esperen.
Per ells voldríem
blavor,
Senyor!
L'estiu s'acaba.
Raïm de serva
volíem ésser:
perdó,
Senyor!
Carroll sens nombre
que va esgranant-se
esdeveníem.
Senyor,
perdó!
Sempre i Ara
Sentiment de la guerra
1936-1950
Aquest espai, diferent, ja hi era a l'època de la Clementina. El nom 1 d'octubre és d'actualitat i ens porta a pensar amb els que estan a l'exili: el tema d'aquest poema.
"Si visc no visc" és un oxímoron. I la Clementina sembla donar-li dos sentits contraposats: un és, que el viure quotidià, la inèrcia del viure, impedeix la vida autèntica, intensa; i l'altre, al contrari, que la vida intensa fa patir i el neguit no deixa viure. Efectivament, per una banda, li abelleix el risc i, per l'altra, el tem (el cor no vol cap brida. Però hi ha el risc).
A la segona estrofa sembla que cedeix una treva, que vol el neguit fermat i es queixa dels perills (del risc).
I a la tercera estrofa, hi torna: no vol treva perquè si no, la seva arrel es torç, és a dir, és vivint de manera intensa, que (ella) arrela bé. Però es torna a queixar (si visc, no visc), entenent que en contradicció (necessita “no viure” o “desviure's”, per viure).
El final és més clar: el gran risc és la mort. La feina feta és el que he viscut. I, de la mateixa forma que el viure és ser lliure (no estar subjectat per cap brida), el moment de la mort també requereix llibertat: sabré lliurar-me al risc.
CANÇÓ DEL RISC
Si visc no visc.
L'amor del risc,
com m'abellia!
No l'he cercat;
me l'han donat
quan no el volia.
Si visc no visc,
que temo el risc
i sa mentida.
El cel és d'or
i, ardent, el cor
no vol cap brida.
Però hi ha el risc:
si visc no visc.
Per una treva,
per un oblit,
dono el neguit
amb clau i lleba.
No fos el risc ...
Si visc no visc.
Vés onsevulla,
passa la mar
-per quin atzar? –
la mar que rutlla
paranys i risc.
Si visc no visc.
Ni mar ni treva
ni l'or del cel.
La meva arrel,
si es torç, no es lleva.
Perquè, en el risc,
si visc, no visc.
Donaré ombra,
donaré flors,
fora del clos.
Feina sens nombre
dirà que visc.
Quan el gran risc
vindrà a topar-me,
amb cor segur,
sense ningú,
sabré lliurar-me
al risc, al risc!
Sempre i Ara
Sentiment de l'exili
1936-1950
Aquest poema l'escriu en aquella època que hem comentat en el primer poema en què està enamorada de Riba. Ho fem davant dels rosers del Passeig de Sant Genis, ja que tot el poema és un elogi a la primavera i a tot el que això comporta: les flors, les olors, l'amor, i és clar: el Sant Jordi.
SANT JORDI
Avui m'he dit:- Per què no cantaria
La glòria de sant Jordi i l'alegria
Que ens porta sa vinguda per l'abril?-
I una veu s'aixecava entre les mil
Que canten dintre meu l'himne a la vida:
-Cuiteu, rosers, finiu vostra florida,
que el cavaller sant Jordi ja és aquí!-
Ve tot humit de rou i serení
Nit a través; duu flaire casolana
De farigola i herba catalana
I la pols dels camins on ha passat.
A les tendres donzelles duu un amat
-un dolç amat, més bo que no volíen-,
a les mares, allò que es prometien,
i al jovencell poruc i decantat
li porta l'ardidesa del combat.
A tothom portes la lliçó guerrera,
sant galant, sant armat,
que per cimera duus la primavera.
1913-1916 (Cançons i elegies).
Aquest poema l'escriu en aquella etapa de la seva vida que marxen exiliats, tornen i es troben un país en postguerra.
Veiem en aquest poema com l'ofici familiar deixa petjada en la seva obra. Recordem que el seu pare era argenter i ella té una manera subtil de treballar la llengua, com si d'una joia es tractés. El poema és ple d'imatges de l'ofici: treball de llima (per polir les peces), cal brunyir-me, em desclavaven pedres que m'eren lluïment, perfàs les joies, sota un burí (eina per treballar), refeta i fosa (per tornar a fer servir, per aprofitar l'or).
L'autora compara el treball d'orfebre amb l'acció del temps i el dolor damunt la seva vida. Contraposa la vida (una joia treballada pel dolor i mutilada) amb l'alegria que li suposen els seus tres fills (el quart va morir amb només sis anys) i que li donen seguretat. Fixem-nos que acaba les dues primeres estrofes fent-se un pregunta i que, en canvi, la tercera l'acaba amb una afirmació.
RETROBAMENT
Treball de llima
tota ratllada m'ha deixat.
Qui em deia forta
ara em tenia pietat.
I cal brunyir-me
per treure un or més exaltat.
Alegria em dóna,
d'alegria ve:
tres fills que tenia
¿tres fills que tindré?
Empal·lidien
colors i formes. Bruscament
em desclavaven
pedres que m'eren Lluïment.
Orfebre savi,
perfàs les joies dins la ment.
Si alegria m'eren
d'alegria ve:
tres fills que tenia
¿tres fills que tindré?
Que Déu em valgui
al llarg dels anys, i la virtut,
que prego encara
sota un burí desconegut.
Refeta i fosa,
treball de llima no és perdut.
Alegria em dóna,
d'alegria ve:
que tres fills tenia
i tres fills tindré.
1936-1950 (Sempre i ara).
La Clementina va versionar "El Cant dels Ocells" per reconvertir-la en una nadala. Hi ha una altra versió de la lletra que es va fer per cantar a Lledoners els diumenges per fer costat als presos polítics.
Cada diumenge, l'esplanada del costat de la presó dels Lledoners (Bages) s'omplia de gent per a fer costat amb cançons als presos polítics, qui podien sentir-les de dins estant. Gràcies a això, el vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Raül Romeva, i també Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, sentien setmanalment com cantaven ‘L'estaca', Els Segadors i una versió del ‘Cant dels ocells' adaptada especialment per a denunciar l'existència de presos polítics.
NOVA LLETRA AL CANT DELS OCELLS
Tothom es desvetllà
en veure clarejar
la nit com una aurora.
El sol girà camí,
la lluna resplendí;
fa un aire que enamora.
Els ocellets també
ja saben qui naixé
al fons de l'establia,
i canten dolçament
seguint el bressament
de la Verge Maria.
Omplint la quietud,
l'alosa i el cucut
alternen les passades;
el tord d'alegre vol
s'acosta al rossinyol
per acordar tonades.
La merla, la perdiu,
el passerell joliu
i el gaig també s'hi posen;
fora d'un cant tan bell
no resta cap ocell:
fins els més xics hi gosen.
"Jesús, nostre Senyor,
sou joia i sou claror
en la nit fastuosa",
els ocells van dient,
seguint en pensament
la Mare gloriosa.
Joan Vilacís va explicar la raó del nom de la plaça de les Eres a la revista Taradell. Aquest deia que provenia per ser l'únic lloc del poble on es podia fer més d'una batuda de sègol o fajol a la vegada a causa del seu terreny. Tenint en compte que a Taradell el sòl és majoritàriament rocós, les zones més planes es feien servir com a eres. Aquesta era la més àmplia de les eres de Taradell i d'aquí prové el seu nom.
Amb la següent obra, Clementina Arderiu guanya el premi Joaquim Folguera el 1938. Amb aquest poema reviu la infantesa remota, una infantesa que a la Plaça del poble sempre es feia evident, sobretot anys enrere.
SEMPRE I ARA
Només que cerqui en mi mateixa
no em puc esgarriar:
fidelitat trobaré sempre
al meu mateix cantar.
Si miro lluny, per l'avinguda
del temps difunt endins,
entre adormides tristes hores
veuré matins divins.
Que allà en el fons, quan tot comença,
l'infant que jo he estat
mentre somriu i giravolta
ja enyora soledat
i sent un ritme que l'encalça
que mai no és moridor.
Juguen a rotllo les amigues
amb passos i cançó;
i en els jardins l'oreig s'atura
per escoltar millor.
Jo me n'hi anava, embriagada;
sense saber, feliç,
girava amb elles i cantava
amb doll tremoladís.
Cada cançó portava un aire
-doneu-me el més ardent-
i el ritme feia revirades
abans d'eixir corrent.
Però ma joia, interrompuda,
sovint es malmeté,
que les companyes no estimaven
el cant, ni el va, ni el ve,
i una rialla me'l desfeia ...
Com jo, ningú el sentí;
però, nuar-lo dues voltes,
no ho puc aconseguir.
Ara recordo que fugia amb la recança breu
d'haver encetat una delícia
molt trencadissa i lleu;
i la volia per mi sola
-beat qui la tingués!
Com més m'allunyo de la colla
més dolça i meva és.
1936 - 1950 (Sempre i ara).
Aquest poema el va escriure entre el 1936 i el 1950. Va ser una època de guerra marcada per una difícil situació de postguerra. Els Riba-Arderiu van exiliar-se a França i van retornar el 1943. Es van trobar amb una Barcelona molt diferent de la que coneixien, tant socialment com econòmica i sobretot políticament.
En el poema podem veure la tristesa d'una època com aquesta, però també l'esperança, que diuen que és, o ha de ser, l'última cosa que es perd.
TOCA EL MEU CANT
Toca el meu cant amb una flor
i ens trobarem a l'ombra verda:
serà per tu, serà per mí
l'haver saltat com la gasela;
la primavera sentirà
que també ploren les estrelles.
De la collita de tants anys,
se'ns han trencat totes les gerres:
no tenim res, sinó la flor
que en torça el cant i me'l governa;
però no temis, que després
ens trobarem a l'ombra verda.
1936 - 1950 (Sempre i ara). És a dir.
En el següent poema anomenat "Ara" tenim una Clementina que s'ha fet gran i n'ha viscut de tots colors. No obstant, segueix vivint amb coratge; amb el goig de viure fins i tot la mort amb esperança.
ARA
Ara que ja de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
... I ja no sóc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen.
1936 - 1950 (Sempre i ara). És a dir.
Per acabar la ruta tornem a passar per la casa d'estiueig on recitem el poema "Invocació als poetes".
Aquest poema l'escriu un parell d'anys després de morir el seu marit, Riba. Com bé indica el títol invoca els poetes perquè l'ajudin a retrobar la veu, la inspiració, les ganes perdudes amb la pèrdua del seu estimat. Però per sobre de tot és un recordatori d'aquest estimat i de tot el que ha suposat per ella.
INVOCACIÓ ALS POETES
Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre ...
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.
Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.
Ara no vull sinó fugir
que ja no pressento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!
L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins d'un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó em pesi.
És folla riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.
Taral·lejant i follejant
donaré encara més d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu poeta m'ha valgut,
que no per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima.
1962-1968 (L'esperança encara). És a dir.
Amb la col·laboració de Cinta González, la Marta Ramírez, Ma. del Carme López i Som Dones. Aquesta ruta es va dur a terme per primera vegada l'any 2007 i s'ha anat adaptant al llarg del temps per tal de donar a conèixer aquesta autora als alumnes de l'escola Les Pinediques.
Per més poemes d'autors relacionats amb el nostre poble podeu consultar el Cultura en Marxa, “Pedres i Versos” que us permetrà fer un altre recorregut pel poble tot gaudint de la poesia d'autors com Carles Riba, Joan Vilacís i Joan Oliver (Pere Quart).
