1997. Xavier Formiguera i Sala

Il·lustríssim Sr. Josep Munmany, Alcalde de Taradell, Sres. i Srs. Regidors, i amics tots. Diuen que és de "ben parits" el ser agraït i, com que així em considero, voldria, abans que res, expressar la meva gratitud al Consistori de la Vila de Taradell i a la seva Comissió de Festes per convidar-me a fer aquest any el pregó de la Festa Major.

Haig de reconèixer que, en els últims anys, en acostar-se aquestes dates, sentia una mena d'enveja del pregoner de la Festa Major de Taradell, vila de la que sovint, fora d'aquí, presumeixo de ser "el meu poble", i per això, quan fa uns quatre mesos, la Mercè Rovira i en Josep Ma. Sans van dir-me formalment que la Comissió de Festes, amb el vist i plau de l'Ajuntament de Taradell, m'havia proposat per a fer el pregó d'aquest any, vaig acceptar la invitació sense pensar-m'ho dues vegades. Vull que sabeu que em sento molt honorat, tot i sent conscient que hi ha persones que mereixen molt més que jo aquest honor. Vaig sentir una joia immensa i vaig córrer a dir-ho a tota la meva família, era un dissabte i estàvem tots a Taradell. Després però, a casa, un cop passada la primera foguerada, vaig començar a pensar-hi amb serenitat i una mena d'angoixa va anar apoderant-se de mi. Però què diria? Jo, com sabeu, sóc metge i estic avesat a parlar de temes mèdics, però fer un PREGÓ, amb majúscules, va esdevenir per a mi com una mena de muntanya escarpada que t'atrau i et fa basarda alhora. A més, l'acreditada vàlua personal de tots els meus predecessors i els seus brillants parlaments feien l'encàrrec encara més difícil. Les setmanes següents vaig passar-me totes les estones lliures i mentre anava amb cotxe de Taradell a Barcelona o cap a la meva feina diària a l'hospital, rumiant què i com ho diria i, per sort, poc a poc, van començar a sorgir les idees i va anar agafant cos el que ara és la meva Carta nostàlgica a Taradell.

Estimat Taradell,

Recordo la primera vegada que ens vam conèixer, jo tenia tan sols quatre mesos i els meus pares em van portar, amb tren, des de Barcelona, on vaig néixer, cap aquí. Gràcies a una colla d'afortunades casualitats, —la vida, si t'hi fixes, és sovint un conjunt de casualitats encadenades— el meu besavi Ràfols va comprar, l'any 1923, una casa al carrer de Vic número 6, just al darrere de la capella de Santa Llúcia i allà em van instal·lar per primera vegada l'any 1944. Tu, Taradell, eres més gran que jo, havies nascut una mica abans, no sé exactament quan però tinc entès que uns mil anys abans. Tot i així de seguida ens vam fer amics i a mesura que anava creixent t'anava estimant cada vegada més. Però, tal com diu una bonica cançó, els temps estan canviant i nosaltres, estimat Taradell, també hem canviat. I força!

Un dels primers records clars que tinc, jo devia tenir uns cinc o sis anys, és de can Prunes, amb en Cinto, amb la seva pipa sempre fumant recolzada en el llavi inferior, la Tereseta, en Ton, en Jaume i la Pepeta. Ells ens acollien sempre quan arribàvem i els dos o tres primers dies, mentre la mare, la tia i l'àvia posaven can Ràfols en marxa, ens donaven dinar i sopar. A l'hivern, a la llar de foc, penjada d'uns clemàstecs hi havia una perola majestuosa, plena de trumfes que bullien, que poc després eren aixafades amb la llossa i passades per la paella amb una bona penca de cansalada. No cal dir que hi cantaven els àngels i, amb la gana que corria, desapareixien del plat en un obrir i tancar d'ulls. A vegades, a final del mes de juny acompanyava les dones de can Prunes que, com moltes altres dones de la Vila anaven als camps a portar la beguda als segadors. Era un àpat com calia, per apaivagar la set i refer les forces d'aquells homes que treballaven durament de sol a sol amb la falç i la dalla segant el blat fet or per fer-ne després les garbes.

Te'n recordes estimat Taradell com tenies els carrers? Eren de terra i, després de ploure, la canalla fèiem pastetes amb el fang que hi quedava. Per aquells carrers només hi circulaven els carros i algun dels pocs cotxes que hi havia. Recordo amb especial nostàlgia el cotxe de línia de can Prat, que era el que ens portava des de l'estació del tren de Balenyà fins a Taradell. Fent un gran terrabastall i tremolant per tot arreu, pujava esbufegant pels revolts de Vilacís i, a vegades, a mitja pujada, mort de set, havia de fer una parada per beure aigua. Ara, pels teus carrers ben asfaltats hi circulen cotxes moderns, silenciosos i lluents que testimonien la qualitat de vida dels teus vilatans.

Una gran atracció d'aquells anys, al mes de juny o juliol, era l'arribada a l'era de can Seva i a les altres eres de la Vila, de la màquina de batre, una màquina infernal que s'empassava totes les garbes que li posàvem i omplia sacs de blat pel darrere, mentre que pel davant, per una mena de trompa, vomitava un doll de palla que ben escampada per forques menades per mans destres, anava formant poc a poc els majestuosos pallers. El boll se't ficava per tot arreu, però l'experiència era apassionant i valia la pena.

Pel fet de viure a can Ràfols tenia també el privilegi de veure, des de la primera fila, un altre dels espectacles que embadalia tota la canalla: fer rodes. Corria la veu per tot el poble. Avui fan rodes a Santa Llúcia! I poc després, el darrere de la capella quedava ple de vallets disposats a veure com en Joan Pey, el ferrer, en Pere de can Marxant, els seus fills Pere i Josep i en Jaume de can Delfí, carreters, posaven les llantes de ferro a les rodes de fusta dels carros. Així doncs, mentre uns encenien un gran foc a terra, els altres, armats amb aixades, treien la terra que omplia una esquerda entre dues grans lloses que empedraven el carrer i tot seguit l'omplien d'aigua de la Font de Santa Llúcia. Després la llanta de ferro reposava dins del foc fins que estava roent i llavors, els homes, calçats amb esclops, treien, amb l'ajut d'unes tenalles, l'anell vermell del foc, l'adaptaven ràpidament sobre la roda de fusta del carro i la feien girar verticalment per dins de l'aigua i així, en refredar-se de sobte, quedaven units per sempre la fusta i el ferro.

Potser, estimat Taradell, algú que ens senti comentar això pensarà que han passat quasi cinquanta anys, però n'han passat tant sols uns quaranta. Bé, Déu n'hi do! Però és que, hem canviat tant durant aquest temps! No podria dir-te si per bé o per mal. Probablement, com sempre, per a unes coses per bé i per a altres per mal. Ara, quan plou, la canalla no poden fer pastetes al carrer i, més aviat, es queden a casa a mirar la televisió o a jugar amb l'ordinador. La maquinària agrícola fa, amb un sol home, la feina que aleshores en necessitava vint, i amb molt menys temps! Els pallers, si n'hi ha algun, són ja peces de museu presents només en el record de la memòria i en el paper fotogràfic en alguns àlbums antics. Ja ningú no fa rodes, perquè si no hi ha carros?

Però no tot són records nostàlgics, oi estimat Taradell? Durant aquests anys d'amistat hem anat desenvolupant tot el nostre potencial i ens hem anat enfortint, amb solitud, però no solitaris, com diu el gran poeta de la plana Miquel Martí i Pol. A voltes a favor del vent i d'altres en contra, però sempre caminant endavant.

Però, a més dels records de temps passats tu saps, estimat Taradell, que hi ha altres vincles entre nosaltres, em refereixo a lligams molt forts, de tipus afectiu i professional. Sí, la meva petita història personal ha estat sempre lligada a tu. Com ja saps jo volia ser metge i, gràcies als meus pares, vaig poder estudiar la carrera, però cada estiu, sense fallar-ne ni un, cap a Taradell falta gent! I va ser un d'aquests estius quan em vaig enamorar de la pubilla de can Serdà. Bé, vull dir la filla gran, no la pubilla, la Maria Teresa i aquest amor, cada dia més fort, fa que em senti encara més de tu. També aquí amb tu, estimat Taradell, vaig donar les meves primeres passes com a metge, de la mà del meu sogre, el Dr. Bernat Serdà que tant bé i durant tant de temps va vetllar per la salut dels teus vilatans! Jo era un passerell acabat de sortir de la fàbrica de metges, la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb el meu flamant títol sota el braç però sense gens d'experiència i de la seva mà vaig aprendre el que no ensenyen els llibres, vaig aprendre a ser metge.

De tu han sortit o a tu han vingut destacades personalitats de la vida cultural catalana d'àmbits tan diversos com la música, la poesia, l'escultura, la política i la ciència, sense oblidar personatges, avui ja morts, que, per una o altra cosa, van fer-se populars a Taradell com en Lenci amb la seva inseparable burra tirant del carretó, l'Evaristo, el fuster de la plaça, amb la seva peculiar filosofia de la vida i en Jaume Carrera, de qui vaig aprendre l'amor pel bosc i els millors verals per trobar-hi els excel·lents bolets. N'hi ha, ben segur, molts d'altres, no menys importants que, amb les presses d'última hora, no he pogut recuperar dels circuits de la meva memòria, però entre tots han anat fent-te més i més gran cada dia.

Tu has anat creixent, no només en extensió i habitants però, sobretot, en saviesa i esperit d'iniciativa i avui ets una Vila emprenedora, amb moltes idees noves i plena de gent carregada de dur-les a bon port. L'elevat nombre d'entitats locals i associacions demostra la teva inquietud i empenta i moltes d'elles han portat el teu nom més enllà dels límits de Catalunya, fent-me sentir cofoi de ser amic teu.

I per fi, com cada any per aquestes dates, ha arribat la Festa Major, la festa més gran de l'any, en honor del teu patró Sant Genís. Per la festa major, com diuen uns versos d'Eduard Aulés i Garriga, tothom fa festa...

Alegres repiquen al vol les campanes;
i a punta de dia ja surt un pregó,
que el batlle publica per fer saber al poble
que avui és la festa, la Festa Major.
Hi ha festa d'església, concert al casino,
sortija i tauletes que venen torrat:
funcions de teatre, per còmics de fama;
hi ha focs i sardanes i balls d'envelat.
Ningú es queda a casa. Tothom vol més aire,
sortir a divertir-se, rodar pels carrers.
Que gent, mare meva! Fins hi ha cares noves,
ja es veu per la roba que són forasters.

I també en això, estimat Taradell, hi ha hagut canvis, no pas en el sentit de la festa, però sí en la manera de festejar aquests dies. L'envelat bastit al davant del Maricel ens oferia l'única possibilitat de ballar en tot l'any i mai s'aprofitàvem! Bé, de fet algú s'hi aprofitava un xic massa! I què me'n dius de "Las Voladoras" de Juan Mir? aquelles barques que voltaven i voltaven contrapassades amb uns petits sacs de sorra. El seu vol era aturat heroicament per un Tarzan casolà amb samarreta que es penjava perillosament de la barca. Més d'una noia s'hi passava hores volant mentre admirava sospirósa l'esforçat Tarzan.

Però bé, ja n'hi ha prou de records nostàlgics! Avui comença la teva Festa Gran! Digues de part meva als taradellencs que gaudeixin tant com puguin de la música, del teatre i de la gresca, que mengin amb mesura i que beguin amb cura, que riguin i que ballin sense parar! Ja hi haurà temps per a treballar!

I tu, estimat Taradell, rep una forta abraçada en testimoniatge de l'amistat més fidel i sincera, del teu amic, Xavier Formiguera.

MOLT BONA FESTA MAJOR A TOTHOM!

Xavier Formiguera i Sala

Agost 1997