1994. Roser Oller de Capell

Benvolgut Alcalde,
Il·lustríssimes autoritats,
Senyores i senyors.
Benvolguts amics.

Va ser a la perruqueria Morell, on jo anava a buscar una laca, que en Josep M. Sans, el Regidor responsable de festes de l'Ajuntament, d'una manera ben curiosa i molt simpàtica, va venir a dir-me: «Roser, aquest any t'ha tocat. S'ha acordat demanar-te que facis el pregó de la Festa Major».

Primer vaig quedar sense saber què dir. Després em vaig emocionar, i tot seguit em preguntava, quins mèrits podia tenir jo perquè m'haguessin triat?

Des d'aquell moment, però, fent marxa enrera en el temps, i repassant la memòria, m'he anat adonant que la meva vinculació amb Taradell ve de lluny, de molt lluny. És una constant en la meva vida. Llavors, fent una petita síntesi, destacaria com a mèrit que trobo en mi l'afecte que sento pel poble de Taradell. Un afecte que no és gratuït, no és perquè sí. Estimo la seva gent, la seva pagesia, els seus costums i les seves tradicions tan arrelades a Catalunya. Els seus carrers, el carrer de Sant Sebastià, el de la Vila, el carrer de l'Església..., els seus boscos, el Pujol, el sot dels gitanos, Marenga..., el Castell d'en Boix, la Font Gran, el campanar, etc.

Ha estat més d'una vegada que, allà, a Barcelona, he sentit un gran enyorament del meu jardinet d'aquí, de la casa del Correu..., de la xerrada amb en Pere...

Ha estat més d'una vegada que he sentit el neguit de trobar-me a Mont-rodon, on tinc tants records; i més d'una vegada que m'he escapat en un dia feiner buscant una excusa per dinar amb el Pepito i la Conxita del Pla, o per escoltar en Rossend i la Caterina de can Sentinella, o en Jaume del bar, o en Quico de Can Moltures..., amb aquell punt de saviesa que trobes en tots ells, característic de la gent de pagès, que et dóna tanta pau...

Els Capell eren gent molt vinculada a la pagesia. Tenen família a Vic i a la rodalia. Ells, però, tenien una finca a Mont-rodon. Varen ser els impulsors del baixador, de l'Escola, de la carretera de Mont-rodon i del barri. Del barri que va néixer i va anar creixent al voltant de la primera casa, el bar de Jaumet.

En Jordi Capell i Casaramona, amb el qual vaig casar i tenir tres fills, molts de vosaltres vareu conèixer. Sabíeu que era una gran persona, una persona extraordinària. Ell, que era arquitecte, juntament amb el doctor Genís, apotecari de Vic i propietari, també, a Mont-rodon, varen treballar de valent per impulsar el barri, amb il·lusió i amb molta generositat... Llàstima, però, que en Jordi morís, tan jove, d'accident de carretera. Tot es va quedar a mitges.

Però, per què explico ara totes aquestes coses? Per què sembla que em desvio i perdo el fil?

No. No ho creieu. No perdo el fil. Era imprescindible, perquè poguéssiu comprendre millor aquest sentiment meu d'afecte per al poble de Taradell i per a la seva gent.

És quan van mal dades, quan coneixes la gent...; quan t'adones de qui et dóna suport; de qui et deixa de banda...; quan t'adones de les petites delicadeses de cada dia... més que dels grans gestos.

Va ser, per exemple, la gent de pagès qui després de la mort d'en Jordi, sense fer escarafalls, em va demanar que em posés al front de les meves obligacions a pagès, que ells ja m'explicarien el que no sabés, que em farien costat, que seria com si en Jordi hi fos...

És que és ben bé com ve a dir el poema d'en Joan Vinyoli, que «una persona no es mor mai, sempre que hi hagi algú que es recordi d'ella».

És ben bé així.

Varen ser els veïns del carrer Jordi Capell, els qui amb unanimitat, i d'acord amb l'Ajuntament, varen voler posar el seu nom al carrer.

Varen ser també els amics que estimaven, com en Joan Casanovas, amb la col·laboració de l'Antoni Pladevall, la Maria Rosa Bellpuig, en Josep Baucells, en Ricard Foraster i d'altres, els que varen tirar endavant el Premi de Lectura en català que en Joan Vallvé, l'eurodiputat actualment, havia suggerit, i que ells varen portar a terme, creant el Premi Jordi Capell.

I va ser un dia al matí, quan la Carme del costat de casa em va dir com aquell qui no diu res: “Avui s'ha llevat tard, Roser, perquè no he sentit la porta?. Que no s'ha trobat bé?” En aquell moment vaig sentir que podria estar tranquil·la, tenia companyia...

I la Lola de Can Ramírez, que m'oferia una ajuda, una abraçada cada vegada que pujava sola, a l'hivern, per feina.

I la Teresa del Tint; en Lluís; la Conxa de Can Saca, en Josep Pladevall i la Conxita de Can Sentinella... tots, tots ells, i d'altres que ara em deixo, han estat uns bons veïns. Uns magnífics veïns.

Hi ha una dita a casa nostra que diu: «La família te la trobes. Els amics te'ls tries».

Així, doncs, si se'm permeteu, dir que: el lloc on una persona neix és un fet accidental, d'alguna manera te'l trobes. El lloc on una persona decideix posar-hi les arrels és el lloc on es tria amb plena llibertat. I jo ja fa molt temps que em sento una veïna més de Taradell.

Potser no ha estat un pregó com el que vosaltres esperàveu. Jo mateixa en dubtava, també, a mesura que l'anava escrivint... He acabat, però, el trompet Fabra i he quedat més tranquil·la.

Pregó: crida.

Pregonar: fer la crida a un poble... esbombar —aquesta paraula m'ha agradat molt—.

Bé, doncs podríem dir que jo sóc la pregonera d'aquesta Festa Major, que he aprofitat l'ocasió per esbombar (que el nostre Patró Sant Genís, Notari de professió, pregui i escolti) el meu agraïment, la meva estimació, el meu arrelament al poble de Taradell, a la seva gent, a la seva pagesia... als seus carrers, boscos i fonts...

Moltes gràcies, i us desitjo a tots una bona Festa Major!

Sra. Roser Oller de Capell

Agost 1994