Rosa Codina i Costa, pregonera 2009

Déu-vós-guard taradellencs: als qui des de temps ha, i pels vostres avantpassats, sou fills d'aquest poble, als qui heu tingut l'encert d'escollir aquesta formosa Vila per fer-hi casa vostra, també als membres de l'Ajuntament, que encapçalats pel senyor Batlle, vàreu prendre el compromís de treballar i procurar pel bé del nostre poble. A tots, molt bona vesprada!

És evident que em trobo aquí, dalt d'aquest escenari, per complir amb una difícil, però alhora joiosa petició: la de dir el pregó de la Festa Major d'enguany . No podria pas començar sense explicar-vos la impressió que vaig sentir, quan en Lluís, el Sr. Batlle, em va comunicar que havia pensat que el podria fer jo. Vaig acudir al seu despatx, tal com se m'havia dit, cordialment, per una qüestió de la biblioteca. Quan em va dir de què es tractava no sé pas quina cara hi vaig posar; el que sí sé, és que el cor em va fer un salt. Un cop refeta de la primera impressió, escoltant els arguments que el portaren a prendre aquesta decisió, em van retornar, a la ment, una riada d'imatges i vivències del meu poble, talment com si fossin seqüències i fotogrames d'un film, i... vaig dir que sí, tot ac- ceptant el repte que em suposava complir amb aquest encàrrec. Em va costar quinze dies prendre'n del tot consciència; fins i tot, vaig tenir un malson. Resulta que ja tenia el pregó escrit i l'ordinador em feia una “mala passada”: el volia imprimir, em desapareixia de la pantalla, em barallava amb les icones, tecles, apareixia, tornava a desaparèixer..., total una gran batalla. Al dia següent, a la pàgina oberta, només, en la realitat hi havia escrit: Pregó de la Festa Major, i una invisible incògnita, envers una raonable pregunta: Què diràs? Eren dies del solstici d'estiu, amb les seves nits màgiques, on la màgia de les paraules, juga a ser foc i resplendor.

Finalitzada la revetlla de Sant Joan, havent menjat la tradicional coca, ben re-gada amb cava; enlluernada per l'esclat dels focs d'artifici, tot imaginant-me l'enrenou que s'armava a l'entorn de les ancestrals fogueres, la significació de la seva mitologia; tocant de peus a terra, em vaig dir a mi mateixa:- Noia: posa't la mà al cor, fes servir les paraules, i escriu el que ell et dicti. Seriosament, i, amb sinceritat, agraeixo, que la Corporació Municipal, pensés en mi, simplement com a vilatana de Taradell, que és el què sóc; el poble que m'ha vist néixer, on la cigonya, segons em va contar la meva àvia, em va deixar sota d'una col; de pell de galàpet! No en podia ser cap d'altre, era al febrer. El meu “Tardell”....El meu Taradell! on hi he viscut i treballat sempre i que, per a ell, juntament amb altres persones, amb afinitats comunes, he col·laborat en activitats socials, culturals i de lleure; la qual cosa, et dóna la compensació de nodrir-te dels seus valors, afavorint-te també en el creixement personal , assolint una satisfacció joiosa, quan, al rebre la resposta d'aquests volguts i plaents afanys, pots copsar-hi, sentint-los molt propers, un grapat dels seus diferents batecs.

Permeteu-me de retrocedir temps enrere, quan el poble era més petit, i ens coneixíem Festa Major 17 tots: qui era qui, d'on era; quan se t'identificava, i t'hi identificaves també, més pel sobrenom de la casa que pel teu cognom; temps que encara, als meus seixanta anys, el sento a flor de pell. Per als qui no em coneixeu: sóc la segona filla d'en Perico de can Marxant i de la Maria de can Met; així, doncs, sempre m'anomenaven: la Rosa de can Marxant. Quan vaig desplegar les ales per formar, amb el meu enamorat, en Jaume, una nova llar, la manera amb què se m'identificava popularment canvià, vaig ser: la Rosa de can Marxant, casada amb en Jaume de can Farines. És obvi que la nostra societat evoluciona sempre, la manera d'expressar-se n'és un exemple; ara, a més, a més, sóc la Rosa, tal...tal...adreça electrònica, tal....etcètera. A tots vosaltres, convilatans, us oferim la nostra simpatia, i també, si voleu, la nostra amistat.

Hi havia una vegada un poble que va néixer de l'aigua, o per l'aigua, o millor dit, a conseqüència d'una gran deu d'aigua, d'aigua abundosa i cristal·lina que convidà a instal·lar-se, al seu entorn, la primera comunitat de persones, les quals s'agermanaren amb ella. Des de l' antiga primera establerta, any rere any, l'aigua que és font de vida i que la deu, lliure, sorgida de les entranyes de la terra, generosament els donava, brollava i fluïa, mentre poc a poc ,s'hi assentava un poble, amb riallers novells infants, de gent foravinguda, emprenedora i obrera. Aquest poble l'anomenaren Taradell. Com en tot conte, a l'antiga, podria dir: visqueren feliços, menjaren anissos, però... Un poble es forma i es referma per la conjunció de diferents particularitats, on la raó de ser de les persones i el seus afanys són prioritaris i primordials per al seu creixement. Ben segur que els primers vilatans visqueren i treballaren, com els calia fer, segons el temps generacional, emmarcats per les vicissituds que acompanyen el pas de cada segle,sofrint i gaudint de les diverses circumstàncies esdevingudes.

Segons fou la manera i estil de viure de cada època, deixaren la seva empremta en el pas dels temps amb els fets, i vestigis, posteriorment trobats, sabuts i passats en llibre de la Història de Taradell. Seguint el model, d'aquells primers vilatans, continuem configurant i transformant el nostre poble, conforme ens porta el ritme de l'actualitat, fortament marcat per les noves tendències, encertades o no, del jove segle actual. Partint d'un origen minúscul, semblant a tants altres pobles veïns,i de les diferents comarques de Catalunya, s' ha anat construint la nostra petita gran Pàtria , la qual batega per ser, i, ara, de nou, ens reclama vivor. Cal que atenem la seva crida, que escoltem la seva veu, que segellem les seves vàlides propostes, amb ferms compromisos. Moments de música: La Santa espina El fet de recordar, permet navegar dins dels records, per així poder ancorar-se en el lloc propi, on guardem emmagatzemades, mercès al do de la memòria, les vivències del passat, vivificant-les, la qual cosa ens atorga una individual percepció obtinguda dels anys viscuts.

Els meus avantpassats, s'establiren a Taradell a mitjans del segle XVIII. Hi tinc, com d'altres, unes arrels profundes en la nostra Vila. Tantes generacions em proporcionen un pòsit, el qual em fa sentir estable i còmoda. Els records de la infantesa, convertits en bells miratges, lliurats espontàniament per la ment, quan menys t'ho penses, m'agombolen, fins i tot , diria que alguns m'acaronen. Les faules, que els avis t'explicaven de lladres i de bruixes, del dimoni que sempre et perseguia, l'àngel de la guarda a qui t'encomanaves. El seus records de les Festes Majors, menjant pollastre de pagès rostit, ballant al so dels músics locals, “Els Cangics”, les funcions de teatre, les berenades a la font..., entre altres gresques. Fins ara, i durant més de vint-i-cinc anys consecutius, l'Agrupació Sardanista, amb les anomenades “Sardanes berenar”, l'última tarda de la Festa Major, davant de la Font Gran, mantenia present l'antic costum d'anar a berenar a la font. M'agradava. Ho trobava molt adient.

Viure en un poble té virtuts i avantatges, un exemple dels quals, és poder tractar amb les persones, comunicar-t'hi més directament, intercanviant salutacions, somriures, rebent i donat consols. Anar pels carrers i aturar-te per contemplar un nadó o una criatura que fa el trapella. Trobar-te amb una persona gran, dir-li: - Bon dia Maria. -Què tal? I ella, amb el ulls espurnejants, et contesta: - Cada dia, al llevar-me penso: Ja en tens un dia més...!-I tu com estàs? – pregunta -. Observar l'esperit de superació d'una mare jove que pateix una severa malaltia, que quan hi parles, et transmet vitalitat, que també la copses reflectida en el seu alegre jovenet fill, i d'altres amb qui et pots emmirallar per la seva gran enteresa a l'enfrontarse a la sofrença, admirant el seu tracte amable, capaç de gairebé fer-te oblidar que els ha tocat una mala loteria. Rebre la cordial salutació de les persones que han sobresortit en el poble, pels seus afers literaris, historiogràfics, periodístics, esportius, en els quals, amb el seu gest natural, no s'hi endevina cap mena d'orgull ni superioritat. També és una satisfacció, entre tantes altres, conversar amb un home de bosc, gran boletaire, que encara als seus noranta-sis anys, t'explica, amb vehemència, tal com eren els boscos, d'abans de l' incendi i dels d'ara. Coneix tota mena de bolets i d'indrets, però...d'on hi ha les boleteres, no te'n diu ni piu!

Amb els pocs anys que portem de segle, Taradell ha crescut molt. El meu anhel, compartit, segurament també per molts de vosaltres, és que no perdem aquests models de relacionarnos. Una simple salutació, quan ens creuem pels carrers, poden ser-ne una ocasió propícia. Hem de proposar-nos de no anar tan atabalats. Hi ha un exercici relaxant i recomanable per fer ; només costa un petit esforç,: entrada la nit, aixecar-se del sofà, deixant la “tele” sola, o el “ditxós” ordinador, castigat cara a la paret, posar-se un calçat còmode i sortir a passejar, pausadament,pels carrers del casc antic del poble. Observar les façanes centenàries, les llindes, les barbacanes de les teulades...Gaudir del privilegi de poder caminar pels nostres llocs més emblemàtics, tot escoltant el silenci. S'aconsegueix una visió del poble, ben diferent. Si el practiqueu, no en tinc cap dubte que, quan tornareu a la vostra llar, us sentireu tranquils i satisfets. Ho sé de bona tinta, en Jaume i jo el solem realitzar. Cada dia, no! I, quan glaça... Només sentim un dol: amb prou feines es poden veure les estrelles. En determinats carrers, cap, ni una. Retorno als orígens de l'aigua nostra, pura i cristal·lina, que per les seves propietats salu- dables, va atreure, des de primers del segle XX, famílies barcelonines, a escollir el nostre poble per venir-hi a estiuejar, aprofitant també, per respirar aire pur, mentre s'afavorien el lleure, passejant pels seus agradables entorns.

Avui dia, diverses famílies dels actuals estiuejants, les quals, estimant-se Taradell, han pres l'opció de ser uns més entre nosaltres. Voldria tenir la confiança, que les persones foranes, provinents d'altres cultures, instal·lades aquí al poble, s'adaptessin bé a ell i aprenguessin a estimar-lo també. Sens dubte que el temps, inexorable, transcorre, per a tots els ésser vius, dins del cos de l'esfera celeste del planeta que ens acull, per acomplir el cicle circular que ens sotmet a ell. No hi estem sols, ni tampoc som superiors en tot. Formem part de la pluralitat. Identifiquem-nos en l'horitzó, també en el firmament. Servim els nostres boscos: ens proporcionen, diversitat, color, renoven l'oxigen... són aliats nostres. Tot de franc. Val la pena respectar-los, mimar-los. En els marges i prats: que hi visquin les herbes remeieres, la cuca de llum, les orquídies, els gladiols, les sensibles violetes i tot el que la natura ha confeccionat!

Moments de música: La primavera de Vivaldi Des de que les aigües es partiren, mars i rius es configuraren. Força i bellesa, temeritat i confiança. Som fills de l'aigua, som aigua , amb un coixí de carn, vestida de pell, suportada per una colla d'ossos. El planeta blau plora, plora per mal ús que es fa de la seva aigua. Tants mi- lers de milions d'anys de vigoria no poden ser una reminiscència. Enyoro sentir brollar els torrents, el de la Font nova, el de can Mascarell. Poder passejar pel marges de la riera de Taradell, veure serpentejar el riu Gurri amb la llera neta. Escoltar quan canta la reineta, que el seu raucar, prediu pluja. Seria bo, per consolar un poc la Terra, salvar-los de la invasió de bardissars i matolls. A l'aigua se li està prenent la llibertat! El meu pare deia: si encertés una “quiniela”, si tingués molts diners... faria...No la va encertar mai! - Penso: si tinguéssim algun dineró, podríem apadrinar uns metres de riu, de riera o de torrent, per tenir-ne cura. Hauríem de procurar prendre'n del tot consciència. S'hi hi poséssim força més voluntat en arranjar-ho bé, entre tots ho podríem solucionar. Mn. Cinto Verdaguer en un vers del Canigó deia: lo que un segle bastí, l'altre ho aterra. Demanant disculpes a l'insigne poeta, diguem-lo a la inversa: el que un segle aterra, que l'altre ho basteixi! La Festa Major és la celebració gran, amb la qual culmina un any de treball; emparada pel nostre patró Sant Genís. Gaudim, doncs, dels actes que s'han preparat, aprofitem d'anar a tants com puguem i l'any que ve... Déu dirà.