2003. Josep Molet i Vila

Sr. Josep Munmany, batlle de Taradell, Autoritats del Consistori, Comissió de Festes, taradellencs i taradellenques, amics tots:

Quan em varen proposar de dir el pregó de la Festa Major d'enguany, a més d'un cert orgull per l'honor que això representa em va venir un autèntic sentiment de por. Por de no estar a l'altura de les circumstàncies. I, és clar, als meus 77 anys tampoc no era qüestió de fer el ridícul. M'ho vaig voler pensar. Amb quins títols et pots presentar davant del poble? Però, després de reflexionar-hi bé, em vaig dir a mi mateix: Vols millor títol que el d'haver estat un taradellenc fins al moll dels ossos, que no m'he perdut mai cap Festa Major del poble i que hi he col·laborat tantes vegades com se m'ha demanat? Vols un títol més gran que justifiqui el que ara estiguis aquí?

És, doncs, amb aquest títol, que goso presentar-me, ara i aquí, davant de tots vosaltres, amics i amigues, coneguts i veïns, per explicar-vos algunes de les vivències que més m'han impressionat al llarg d'aquest anys. Els qui em coneixeu ja sabeu que he tingut i tinc dues grans passions: el teatre i la pintura. Doncs, bé: d'aquestes dues coses us vull parlar aquest vespre.

Mireu, jo vaig néixer a Taradell l'any 1926 i com passava a la majoria de famílies de l'època, els nois i les noies només podíem anar a estudiar a l'Escola nacional del poble, ja que només aquelles famílies que tenien molts diners es podien permetre de portar els seus fills a col·legis de pagament i, encara, a fora de la vila. Però vaig tenir la sort que els meus pares varen poder deixar-me anar a l'escola fins passats els quinze anys, cosa que sempre els ho he agraït, encara que no tant com es mereixien. Quan va arribar-me l'hora d'anar a treballar, vaig pensar que el més normal era aprendre un ofici i vaig triar el de manyà, per ésser més tard contramestre de teixits. Vaig entrar a treballar al Tint, ja que en aquella època es comentava que qui entrava a treballar en una empresa com aquella tenia el pa assegurat per a tota la vida. Vaig passar-hi 42 anys de la meva vida i allò va resultar una mentida com tantes altres. I aquí, quan feia poc que treballava, és quan vaig començar a entrar en el món del teatre de Taradell.

Taradell sempre ha tingut una gran i llarga tradició teatral. Mireu, en el nostre poble hi hagué, en determinats moments, tres grups de teatre: el del Casino, el del Maricel i el del Centre Catòlic. Recordo alguns dels actors d'aquests grups, que d'alguna manera, em van assenyalar el camí del teatre. Recordo, del Casino, en Lluís Brugalla, l'avi Vilo, en Jacint Sellés (el Sastre)... Del grup del Maricel, en destaco el meu pare (al cel sigui), en Josep Serra i en Pepet Sellés (el manyà del Tint). I del grup del Centre en recordo en Joan Casanovas, en Lluís Persegué, en Joan Roma (en Cotxes, en Garrofa). És clar que en recordo molts d'altres; però aquests són els qui més em van impressionar.

També haig de fer constar que, allà pels anys cinquanta i tants, hi hagué una altra companyia que va representar algunes obres de teatre al Maricel; era la companyia de l'Estable i en recordo la Josefa Riera, (la Pepeta de can Vilo), en Ton de Seva i un tal Pere, que vivia a la Plaça de Sta. Llúcia. Alguns d'ells, quan varen plegar, es van unir a la Companyia d'Art Teatral.

Vaig entrar, doncs, a formar part del quadre escènic del Centre Catòlic. En aquells anys, només s'hi representaven obres de teatre amb homes sols i, més d'una vegada, s'havia donat el cas que algun d'ells s'havia de disfressar de noia, si l'argument ho requeria. Aquesta era una norma del Bisbat que ja que es complís al peu de la lletra; d'altra manera, es considerava un acte pecaminós. Se solien fer sis o set obres, pel cap baix, cada any. Això vol dir que cada vespre me'l passava al Centre Catòlic, moltes vegades després d'haver fet una mica de tertúlia al cafè del Centre, assajant les obres a les ordres del qui fou un gran amic, en Joan Casanovas, que per a mi, si s'hagués pogut dedicar de ple, hauria estat un dels millors intèrprets del teatre català; tot i així, al meu humil parer, va ésser el millor home de teatre i el més complet que he pogut conèixer al llarg de la meva vida.

Bé, del teatre d'homes es va passar, no sense algun problema, al teatre mixt, amb la Companyia d'Art Teatral i anàvem representant, a molt bon ritme, unes quantes obres l'any. Entre la Passió, els Pastorets i altres, inclòs algun musical, amb els Lluïsos, com “El metge improvisat”, “La ciutat de Lleida” i altres...

També recordo que, quan Mn. Ramon Vidal i Pietx era Vicari de la parròquia, es va formar el primer grup de dansaires, del qual en vaig formar part, i que va ballar cinc o sis ballets diferents en una sola sessió, si bé faig constar que encara era més antic el Ball del ciri; però només es ballava aquest ball i encara una vegada a l'any, per Sant Sebastià, festa Major d'hivern.

Tot això del teatre va durar fins que el 1982 es va cremar del tot el Centre Catòlic. Després d'això, i alguna vegada abans, la Companyia representava les obres de teatre al Maricel, i algun altre cop, però molt abans de l'incendi, també s'havia actuat al local de Falange, en col·laboració amb altres artistes que no pertanyien a la Companyia d'Art Teatral; alguna d'aquestes representacions es va fer en benefici del futbol local. I ja que parlem de futbol, vull fer constar que també vaig jugar al primer equip de la U. D. Taradell i que durant un temps vaig formar part de la seva Junta Directiva.

Precisament en els assajos del teatre hi vaig conèixer la Maria Verdaguer, la meva dona, una gran devota del teatre també. A vegades hem intentat comptar les obres que hem fet tots dos junts, però són tantes que no en podem assegurar el número, encara que em penso que passen de seixanta i la majoria d'elles ens les havíem d'estudiar i aprendre només per representar-les una sola vegada. Però, com que ho fèiem de gust, això no tenia gaire importància. Cal dir que aquesta activitat teatral mai no ens va reportar cap benefici econòmic. Algun dinar, algun sopar o alguna que altra excursió... i alguna despesa, també. Haig de dir que, a vegades, gràcies a la meva dona, la Maria, es va poder fer alguna obra de teatre, perquè ella mateixa empenyia les noies que podien ajudar a fer l'obra i mirava de convèncer-les.

Haig de recordar al jovent, per tal que comprengui bé el que el teatre representava, que en aquella època no hi havia ni les facilitats ni els diners que hi ha per desplaçar-se fora del poble. Recordo que en tota la nostra vila només hi havia quatre o cinc cotxes mal comptats; imagineu-vos que anàvem al cine al Centre Catòlic i, com que encara el cine era mut, el senyor rector sortia dalt de l'escenari amb una mena de batuta a la mà i anava comentant les imatges que es projectaven a la pantalla. Per tant, es comprèn que el dia en què hi havia teatre fos una diada important: era una excepció que s'agraïa. I heu de saber que la gent del poble venia al teatre i l'omplia moltes vegades, per no dir sempre. I no solament hi venia gent del poble, sinó que també en venien dels pobles veïns perquè el teatre a Taradell havia pres una certa volada.

Mireu, a nosaltres mai no ens varen ensenyar el català. Però, malgrat que algunes obres les vam haver de fer en castellà, la major part d'elles es van representar en català i, d'aquesta manera, en vàrem poder aprendre una mica, per afegir que, a més a més, vàrem poder conèixer i aprendre moltes de les obres d'en Frederic Soler “Serafí Pitarra”, en Santiago Rusiñol, en Josep Ma. de Sagarra, en Puig i Ferreter... D'aquesta manera, els actors ens anàvem fent una certa cultura que d'altra manera no haguéssim pogut tenir. O és que fer teatre no és fer cultura?

Després de l'incendi del Centre Catòlic, vàrem fer algunes representacions al Maricel, però vàrem començar una mena de campanya reclamant un teatre. No va venir, però s'instal·là La Carpa. I anys més tard, es féu aquest magnífic Centre Cultural Costa i Font. Dono les gràcies a les autoritats municipals, perquè avui tenim un local que, si bé no és un teatre com Déu mana, sí que s'hi poden representar obres amb una gran dignitat. Només cal recordar-ne algunes de les moltes que ja s'hi han representat. Personalment, a mi i a la meva dona, ens queda un cert regust, un xic agre, per no haver-hi pogut actuar en cap obra teatral.

Abans de passar al segon punt de la meva exposició, voldria, com a fill del poble que sóc, expressar aquí, davant de tots vosaltres, el profund reconeixement a totes aquelles persones que formen part de tantes i tantes associacions existents al nostre poble, ja sigui l'Esbart de dansaires, els Tonis, els ocellaires, etc... No les dic totes perquè segurament me'n deixaria alguna i em sabria greu, perquè totes elles mereixen la felicitació del poble. També vull donar la meva felicitació personal a tots els dirigents d'aquestes entitats, ja que tots sabem la feinada i, a vegades, el sacrifici que això comporta, per aconseguir que l'entitat segueixi el seu camí, sempre endavant, ja que, al cap i a la fi, aquestes coses que ens semblen petites fan que un poble sigui gran.

Passo ara a l'altra vessant artística: la pintura. Algunes vegades m'ha preguntat com és que em dediqués a pintar. Us explicaré una anècdota. Fa uns 42 anys, en un moment determinat, la meva germana i la meva dona varen muntar una botiga de perfums i roba a la casa que en aquell temps en deien Can Ciso. Aquesta botiga tenia un aparador que donava al carrer i que, si s'hi exposava alguna cosa, des del carrer es veia molt bé. Un dia un viatjant que, a més, era pintor i que es deia Fidel Bofill, els va demanar si li deixaven exposar un parell de quadres, per veure si es podien vendre. Jo, aquell dia, en sortir de la fàbrica, vaig passar per allí i vaig veure els quadres i em varen cridar l'atenció. Vaig entrar a dins la botiga i els vaig demanar quant valien; em varen dir que mil cinc-centes pessetes, que en aquells anys eren molts diners, i jo vaig pensar que si m'ho proposava, jo també podia intentar de fer el mateix. Presa la decisió, aquella mateixa tarda me'n vaig anar a Vic, vaig comprar uns quants colors i pinzells i... tela?, no, cap tela, perquè abans de gastar-me més cèntims, volia provar-ho. Vaig agafar un tros de fusta i hi vaig pintar el meu primer quadre: des del carrer de Sant Sebastià vaig pintar el portal i l'entrada de casa meva. El segon, el vaig pintar des de l'hort de casa; era un porxo, molt bonic, que hi havia a la casa del costat; també el vaig pintar sobre fusta. Aquests dos quadres encara els guardo. No així ni el tercer, ni el quart, ni el cinquè, ni..., que ja me'ls varen anar comprant. El primer que vaig vendre ho vaig fer a en Josep Saturní, “En Josep de la central”, al preu de cinquanta pessetes. Jo tenia aleshores 35 anys. I ja no he deixat mai de pintar. Quan encara treballava al Tint, pintava a hores liures, fora de la feina, diumenges i festes... Quan es va tancar la fàbrica, aleshores jo m'hi vaig dedicar del tot i pintava a tota hora o quan m'és abellia. Vull fer constar que mai no he anat a cap escola d'art ni amb cap mestre i, per tant, la meva pintura és totalment autodidacta. Els meus mestres han estat els quadres que he vist a casa de pintors amics meus i a les exposicions que es feien a Barcelona on anava regularment cada quinze dies i, alguna vegada, cada setmana.

Sense por d'exagerar, crec que he pintat uns 1.800 quadres. A les cases del poble hi tinc moltíssims quadres. He fet, entre Taradell i a fora, 52 exposicions individuals i alguna de col·lectiva. La primera exposició la vaig fer a Taradell a la "Caja de Crédito para la Vivienda". Des d'aleshores, no he deixat de fer cap any la meva exposició al nostre poble. I sempre per Setmana Santa. Un o dos anys, per manca de sala, vaig fer-la al primer pis del Maricel. A Taradell, doncs, he exposat a Caja de Crédito para la Vivienda, Banc de Navarra, Café Maricel, Caixa de Manlleu, "La Caixa" i al Centre Cultural Costa i Font.

Aprofito l'avinentesa per donar les gràcies a totes les persones, algunes de les quals, desgraciadament, ja no poden ser aquí, que amb la seva presència i amb els seus comentaris em van ajudar i per què no dir-ho? als qui m'han comprat alguna de les meves pintures. Perquè sense ells, mai no hauria, segurament, pogut recórrer el camí que he fet fins avui. M'agradaria de pensar que, d'alguna manera, he contribuït al fet que en el nostre poble avui hi hagi tantes persones que es dediquen a pintar. Quan jo vaig començar, només hi havia en Joan Casanovas i Molist.

I per acabar, permeteu-me que, com un enamorat del poble de Taradell, les meves últimes paraules siguin per recordar el dringàr de les nostres campanes, que, abans molt més que avui, ens ha fet saber les alegries i les penes dels taradellencs. Sobre aquestes campanes vaig escriure un poema que ara i per acabar us recitaré:

Campana vella

Campana amiga
del vell cloquer,
que alegre cantes
les esperances
de noves vides
amb toc rialler.

Tu, que vigiles
des del teu lloc,
i amb ànsia avises
les alegries
i les tristeses
de tots els teus fills.

Que amb veu alegre
dius al teu poble
quan és gran festa,
i amb tristesa
ens fas entendre
que vols que el poble
vesteixi de dol,

jo et demano,
campana meva,
quan l'hora arribi
que Déu em cridi
al seu costat,
jo, que sempre t'he estimat,
vulgues fer-me companyia.

I amb veu clara,
en el meu últim camí,
digues al poble,
que resi amb fe
un parenostre
per a aquest fill
que no t'és ingrat.

Moltes gràcies i bona Festa Major.

Josep Molet i Vilà

Agost 2003