2000. Albert Om i Ferrer

Encara que aquest suposo que no serà un pregó gaire ortodox, deixeu-me que comenci tal com ho fan tots els pregoners: donant gràcies, moltes gràcies de tot cor a l'alcalde, als regidors i regidores, a la Comissió de festes i a tots vosaltres (del primer a l'últim, els que heu vingut i els que no, els que heu nascut aquí i els que no, els que hi viviu tot l'any o els que només veniu a l'estiu o als caps de setmana), a tots gràcies per l'honor que representa pujar aquí dalt i llegir el pregó de festa major del teu poble.

A més, aquest no és un pregó qualsevol. És el pregó de l'any 2000.

Potser l'any 3000, els fills dels fills dels nostres fills per saber coses dels seus avantpassats buscaran què passava al 2000. I algun dels fills dels fills dels nostres fills demanarà per què el pregó de la Festa Major de Taradell del 2000 el feia aquell noi jove. Un altre li contestarà que per què sortia per la tele, perquè era el cosí de Taradell de Malalts de tele. I un tercer es fotrà a riure i dirà: no era cosí, no, aquest noi, era primo! A l'any 2000, si volies ser ric i famós per la tele, no havies de ser el cosí de Taradell! Havies de ser el Gran Hermano! Tancar-te tres mesos en una casa a fer el burro i sortir com una nova estrella mediàtica i continuar fent el burro inaugurant discoteques, festes, carrers o places, el que fos, mentre la gent pagués trincotrintico.

Doncs ara que puc, deixeu-me que els digui, als fills dels fills dels nostres fills, i a tots vosaltres, que per a mi és una sort no haver tingut res a veure amb el Gran Hermano i, sobretot, és una sort i un orgull haver passejat durant tres anys el nom de Taradell per la tele.

Hi ha gent de Vic que diu que sóc d'allà perquè hi vaig néixer i hi vaig viure dos anys. Però, afortunadament, un no és d'on ha nascut (sinó tots els d'aquella època seríem de la clínica L'Aliança), sinó d'on ha crescut, d'on té les arrels i d'on té els records.

I jo els records els tinc aquí, a Taradell. Records tan diferents com el primer número de telèfon que vam tenir a casa: el 187. Per a la generació dels telèfons mòbils i d'Internet deu sonar a prehistòric que fa només 20 o 25 anys no poguessis trucar a ningú, si no era a través d'una centraleta al carrer de la Vila.

Records, com les sis pessetes que valia el cotxe de línia de can Prat fins a Vic. Sis pessetes que jo, a vegades, em volia estalviar fent autostop, fins el dia que em va parar un Seat 850 amb un home vestit amb camisa, mitjons i sabates. Res més, de cintura cap avall. Només mitjons i sabates. Aquell dia vaig decidir que sempre més agafaria l'autobús. Almenys els xofers de can Prat sempre anaven escrupolosament vestits de cap a peus.

Records, també, dels primers anys de col·legi a la Rectoria amb el senyor Jordi, la senyoreta Montserrat, la senyoreta Maria Àngels (tots n'estàvem enamorats) i tants altres.

Records de quan tenia 8 o 9 anys, arribava a casa i la meva mare em demanava si havia anat a missa. Com que no s'ho creia, feia una prova: em preguntava de què havia parlat el capellà al sermó. I jo sempre li contestava el mateix: avui ha parlat de Nostre Senyor. I així anaven passant els diumenges al matí i ni anava a missa ni havia de dir cap mentida.

El diumenge a la tarda era una altra història. Tocava sessió doble de cine, al Central (fins que es va cremar) o al Principal. Era una època, a finals dels anys 70, que sempre feien la mateixa programació: la primera pel·lícula era de cops de puny, en Bud Spencer i en Terence Hill. L'únic dubte era saber si aquell diumenge tocava Le llamaban Trinidad o Le seguían llamando Trinidad. La segona pel·lícula era la que tot el cine esperava: una de destape que es deia llavors, on sortien noies amb els pits enlaire i, al seu darrere, homes que les empaitaven amb els calçotets posats i els pantalons als turmells. He de reconèixer que aquesta imatge em va afectar la meva adolescència. De tant veure-la, vaig acabar pensant que en les relacions home-dona sempre t'havies de presentar així, amb els pantalons al turmell. Al primer mastegot vaig entendre que una cosa era el cine i l'altre, el Pujoló, i que una cosa era en Fernando Esteso o l'Ozores i l'altre, afortunadament, érem nosaltres.

Quan s'acabava el cine, cap a les nou del vespre, tocava pujar a peu cap a La Roca. Aquesta és l'altra. Els meus pares, que me'ls estimo molt i són unes excel·lents persones, diguem que no eren gaire partidaris de venir-me a buscar en cotxe. Sempre em deien: vine a peu, que va molt bé per estirar les cames. Les cames no sé si les vaig estirar, però em va anar molt bé per exercitar el cervell. Em sabia de memòria les matrícules dels cotxes de tots els veïns que passaven i no em carregaven. Pensava: ja veureu el dia que em tregui el carnet, jo! També miraré cap a l'altre cantó, com qui no vol la cosa.

Més records: els dos anys que vaig jugar a futbol amb el Taradell, massa pocs segons el meu pare, que s'havia passat la vida jugant de central en equips de tota la comarca. Però ell ja m'ho va dir el primer dia que em va veure: no faràs mai res, Albert, et falta sang!

Records dels anys que vaig jugar a tennis, dels partits amb el meu germà, amb en Fèlix Martínez, en Pascual, en Brachs, l'Antònia de la Farmàcia, en Ramírez i en Raurell. De les 24 hores que fèiem a finals d'estiu, de les nits sense dormir amb en Mia, en Ramon Reig, en Quico de Can Vilaró, la Maria Font i tants d'altres.

Records de les hores passades a Falange, al bar d'en Tramun i sobretot al Maricel de la primera època, abans que el reformessin. Pels que no hi haguéssiu estat, imagineu-vos un garatge rectangular, amb cadires de fusta a banda i banda. Tot plegat s'apagaven les llums i l'Augustí posava Angie, dels Rolling Stones. Volia dir que començava el lent. Les noies anaven a seure i els nois, en fila índia, començàvem a donar voltes per trobar parella de ball. Com que era tan fosc, l'error no el veies fins que ja era massa tard. N'hi ha que no hi van vist, l'error, fins al cap dels anys, quan ja tenien un parell o tres de nens.

Records del calendari de Taradell, que vam començar a fer amb en Santi Cunill, en Joan Brussosa, la Isabel Autonell i tants altres.

Records dels primers anys de Ràdio Taradell, a la Torre del Tint. No sé si és aquí, però vull donar les gràcies a en Josep Autonell. Ell va ser la primera persona que em va posar en contacte amb el món del periodisme; a la ràdio i també a El 9 Nou, on vaig treballar molts anys al costat de la Mercè Cabanas. També m'agradaria tenir un record per a una noia que, malauradament, ens va deixar ja fa uns quants anys. Montse Raurell, allà on siguis, va per tu!

D'El 9, recordo el primer suplement de Festa Major. Vaig cobrir-me de glòria dient que el 25 d'agost era Sant Genís... i Santa Agnès. Clar, si el col·legi es deia així, per què no podia ser que tots dos fossin patrons del poble?

I més cròniques: la primera visita del president Pujol a Taradell, l'any 1983, amb en Joan Reig d'alcalde; l'arribada de la doctora Puente; l'Esbart competint a Gente Joven contra els de Tona; la pujada a l'Everest, que vaig seguir pas a pas, gràcies a en Munmany, llavors president del Centre Excursionista, la pel·lícula de la Sete Moles Una rosa al viento, encara record de taquilla a Taradell, i la notícia que més va fer sonar el nom de Taradell a tot Espanya: el dia que un home de Taradell, en Richard, va demanar al jutge de Vic poder-se casar amb un altre home. I amb tota la innocència del món en Richard no es va vendre l'exclusiva a l'Interviú, sinó que m'ho va donar a mi, pel 9.

Són records que no tenen cap altre mèrit que ser els meus, i que es poden assemblar una mica als d'una generació que ara en tenim trenta i pico, i que ja ens comença a passar una cosa fotuda: que, de moltes coses, ja fa 20 anys.

Són records que em lliguen a Taradell, però que no impedeixen que la gent que et veu per la tele i no et coneix, no es cregui res. Diuen: a la tele tot és mentida, i llavors passa el que passa. Un dia va venir un home de Barcelona a veure el programa, em crida i em diu: l'altre dia, vaig passar per aquesta carretera nova (volia dir l'Eix Transversal) i vaig veure un rètol on posava “Taradell”. Se'm queda mirant i continua: així vol dir que Taradell sí que existeix, punyetero! Jo em pensava que us ho havíeu inventat vosaltres!

M'agradaria que aquell home fos aquí avui i veiés si existeix o no existeix Taradell.

Sigues allà on siguis, sàpigues que sí, que Taradell existeix i que aquí és benvinguda la gent de tot arreu: els nascuts al poble de tota la vida, o els vinguts de Vic, de Barcelona, de Catalunya, de molts poblets d'Espanya i ara, també, d'altres països i d'altres cultures, que han hagut d'emigrar, com ho van haver de fer molts avantpassats nostres.

Sapiguem tractar-los amb la mateixa dignitat que a nosaltres ens agradaria que ens tractessin, si mai hem de deixar el nostre país i marxar a viure a l'estranger, que a l'any 3000 els fills dels fills dels nostres fills, quan mirin enrere, no ens ho puguin recriminar.

Acabo tal com he començat: tornant a donar les gràcies. Jo he tingut la sort de passejar el nom de Taradell per la televisió, però Taradell no el fa una persona que surt per la tele, un que corre amb motos, un que va amb bici o un que juga a futbol. Taradell el fem tots, del primer a l'últim. Si no fos així, el nom de Taradell sonaria massa buit.

Només us demano una cosa: que em deixeu continuar sent de Taradell, encara que per feina ara no hi pugui viure. Hi tinc, i espero que per molts anys, els meus pares, el meu germà, la meva cunyada, els meus nebots i un grapat d'amics i coneguts. I el que és més important, hi tinc i hi tindré les meves arrels i tots els meus records.

Fins ara, he estat callat, però ara us toca a vosaltres cridar. Contesteu amb un visca, si us plau!

Visca la Festa Major!!!
Visca Taradell!!!!
I, deixeu-m'ho dir, perquè em sembla que cap dels que som aquí ho podrem cridar mai des del balcó de la plaça Sant Jaume: Visca Catalunya!!!

Albert Om i Ferrer
Agost del 2000