1998. Josep Baucells i Reig

Sr. Batlle de la Vila de Taradell
Sra. Pubilla
Sres. i Srs. Regidors
Convilatans i taradellencs, familiars, amics i companys, senyores i senyors.

La meva presència en aquesta estrada per pronunciar el Pregó de la Festa Major de 1998 es deu, com ja s'ha indicat, al motiu principal que la revista mensual TARADELL compleix enguany el seu cinquantè aniversari, de la que en sóc director d'ençà que el 2 de desembre de 1980 Mn. Joan Vilacís passés a l'eternitat. Per això crec que la meva presència aquí es converteix en un homenatge a Mn. Vilacís, fundador principal i director de la revista al llarg dels primers trenta-dos anys.

Però la circumstància en què aquestes paraules es pronuncien, en l'àmbit de la Festa Major, dedicada a Sant Genís, em fa entendre també que una bona raó que ha portat els responsables del municipi a encomanar-me el pregó, no és altra que l'amor que sento envers el poble i l'exaltació de Taradell que se'n deriva. Exaltació que surt del cor, sí, però, assenyada i festiva alhora, com em proposo de realitzar i desitjo que el públic en participi i ho manifesti tal com li correspon amb el somriure al rostre, els gestos del cap fent el signe d'aprovació o de contradicció i tot allò que és propi d'un corrent viu entre el pregoner i el poble, no sense deixar d'esmentar els xiulets o aplaudiments, si és el cas. Tot sigui a benefici d'una estona agradable passada per tots.

No endebades en les paraules inicials del noticiari del primer exemplar de la revista, aquesta demanava a les autoritats de la vila «que no vulguin veure en les seves pàgines res que no sia en bé del poble». En efecte, el propòsit fonamental de la publicació consistia llavors i ha consistit sempre, promoure el bé de Taradell, el bé del poble i de la seva gent. La revista ha actuat i actua a l'estil d'una pantalla d'ordinador o de televisor, que ofereix, com enregistrat en un compact disc, escenes del viure típic taradellenc.

Trobem al principi de tot que a la revista, en veure la llum el gener de 1949, se li demanava, en frase poètica de Mn. Vilacís, que «Desfés la teva parla, joiosa i confiada», en el sentit que es manifestés tal com és. I, com és Taradell? La revista va sortir en català en sis de les vuit pàgines de què va constar l'exemplar d'aquell gener. Aquest fet, que no hauria de tenir més importància que la d'un nou exemple de normalitat, no ho era aleshores; i si dues pàgines sortien en castellà, era fruit de la formació cultural que s'impartia a les escoles en aquells anys. Però en dir en aquells anys, no ens referim només als quaranta i cinquanta del segle actual, sinó a molts altres que des de feien arrossegar una situació imposada des de lluny. Només cal que un s'apropi a l'arxiu municipal i comprovarà com la documentació conservada que comença a principis del segle XIX, és escrita en castellà. Encara que en furgar les pàgines un s'adona que la gent vivia al seu aire, divers a aquell mantell o carcassa literària, per quant en el moment que l'Ajuntament es decidia a comunicar al poble una decisió urgent, s'expressava a redactar un ban el contingut del qual l'agutzil escampava pels carrers de la vila i ho constataven en un full que s'enganxava a la paret de la casa de la vila, amb un text escrit naturalment en català.

Això em porta a subratllar un fet que potser no és gens conegut entre nosaltres, acostumats com estem des de petits de dir Taradell (o Tardell, en la pronúncia més popular abans), quan era molt normal escriure «Villa de San Ginés de Taradell», o millor encara «Villa y masías de San Ginés de Taradell», amb una referència a les cases de pagès, de tanta importància abans en la vida del poble. No serà fins ben passat mitjan segle XIX que tant el mot masies com l'esment al sant titular, aniran desapareixent per quedar l'únic fonema de Taradell, per indicar la realitat civil de la població. És prou conegut que la parròquia, en un gest de naturalitat secular, s'anomena de Sant Genís de Taradell, en remembrança del nom del sant que n'és el Patró i que ens fa reunir aquests dies de final d'agost per escaure's la diada el 25 del mateix mes. També podem adonar-nos que en la part més noble de la façana del temple es pot llegir «Parroquial de Sant Genís de Taradell», inscripció en part modificada un temps per mitjà d'un pegat que substituïa Sant Genís per «San Ginés» en castellà. En definitiva, si unes imposicions alienes pogueren enterbolir una part de la nostra realitat, malgrat la seva llarga durada, la ploma poètica de Mn. Joan s'adreçava a la revista a fi que «no vulguis atuir-te ni abaixis la mirada, poruga, temorença, com nin avergonyit».

Ell ho va dir enfront de les forces oficials que obligaven a utilitzar una forma que no era la popular, però s'avançava també al seu temps i, escrutant l'esdevenidor, sembla que descobria el greu perill que l'ambient més actual, propici a la globalització de la cultura, deixa de banda les cultures minoritàries. No només les expressions en anglès van en augment sinó que algunes paraules semblen haver-se esborrat de la parla quotidiana, com per exemple no se sent gens escombraries substituït per «basura». No serà que a tots ens amara un sentit d'avergonyiment que ens fa tornar porucs i temorençs? Ben altrament, avui i aquí és el moment de proclamar novament el tret característic de Taradell, el de la seva ferma catalanitat, tal com la revista ha avançat en aquest camí i des de fa anys que és un instrument fidel a la parla del poble català.

Així mateix i lligat amb el que acabo d'exposar, sabem que la convocatòria en el dia d'avui, 20 d'agost –que a més d'un li fa rodar el cap en voler descobrir què passa–, va unit al pern del 25 d'agost, l'únic dia inamovible dels que formen la festa Major: «para la fiesta mayor de esta villa que tendrá lugar el dia veinticinco de este mes», ens constata l'acta municipal del 16 d'agost de 1905. En això crec que s'ha trobat una adequada solució entre la tradició i la modernitat. Degut a la tradició, sabem que la Festa major ocupava el poble el dia 25 i s'estenia el 26 i el 27: «los días veinte y cinco, veinte y seis y veinte y siete de este mes», es llegeix en un document municipal de 23 d'agost de 1908, en el qual es fa constar que el 25è és «el primer dia de la Fiesta Mayor» i que «por la tarde del tercer día (…) salen todos los vecinos a me-rendar en las fuentes públicas de los alrededores de esta población». A causa de la modernitat, que els dies de la festa Major varien de manera que s'avancen –com enguany– o s'allarguen amb relació el 25 –es realitzaren «corridas de bicicletas y de cintas el día veinte y ocho de este mes y por la tarde como final de los días de la fiesta mayor» en 1905–, amb la finalitat d'incloure sempre un cap de setmana, que permet una major afluència de gent i l'oferiment d'uns actes més rellevants.

Fet aquest prou conegut de tothom, però no ho és gens, que el 1936 s'intentés una altra solució, que cercava també el miratge del cap de setmana: va proposar-se a l'Ajuntament que la Festa Major fos sempre el tercer diumenge d'agost. De qui va venir la idea? Sens dubte que en sentir l'any de la proposta, el 1936, més d'un haurà pensat que té relació amb la prou trista guerra civil, quan el text es presenta el juny d'aquell mateix any abans que aquella esclatés. Tampoc no va provenir l'esmentada idea ni dels fervents seguidors del Centre Catòlic –que haurien defensat a capa i espasa la festa patronal– ni dels addictes apassionats del Casino –que prefereixen prescindir dels Sants–, sinó d'un altre grup que al marge de dretes i esquerres –com es deia i es diu esquemàticament– oferien en el nou local del Maricel un espai de diversió lliure de tibantors. No hi ha dubte que amb la seva bona voluntat sentien en el seu interior el prec de tots els que, mirant Sant Genís com el nostre Patró, preguem: «Deu-nos sempre pau serena, Sant Genís, nostre Patró». En definitiva, i des de l'albada del nostre poble en la documentació ara fa mil cent anys i escaig, la fe cristiana és un altre tret característic de Taradell, del que es fa ressò la revista en les paraules de salutació al poble allà el 1949. Deia que es proposava de ser una publicació «que copsés tot l'alè de la vida taradellenca i sapigués enlairar i fer conèixer les glorioses gestes i cristianes tradicions dels nostres avant-passats».

Des del pis superior del campanar, al que us convido a pujar, descobrirem el seu entorn, tan bonic i llot per propis i foranis, però també, portat de la imaginació, ens adonarem que la xarxa urbana de la vila tenia abans un dibuix molt senzill. El dibuix antic comprenia el redós del mateix temple, la plaça i la Vilanova en el sector més ample, mentre que la resta estava formada essencialment per dos carrers, un dels quals, el més inferior començava de fet davant l'entrada del temple i seguia vers llevant i, després de la girada de l'actual estanc, anava vers migdia, amb la peculiaritat que tot estava unit per parets d'horts o de cases: amb la mà es podia seguir sense interrupció, tret d'un estret pas o call a l'altura de l'actual Ramon Pou, fins al carrer de la Barcelona. No serà fins a les darreries del segle XIX que s'obrirà la primera connexió, després d'enderrocar una casa, la veïna de Can Garriga del Pa, per tal de poder iniciar la carretera de Balenyà; la segona es produïa el 1925, a remolc d'una altra carretera, quan s'obria, enderrocant dues cases, el passeig de Domènec Sert a tocar Can Soledo; i en els anys trenta, un cop tirada a terra una tanca d'hort, es deixava veure tota la façana del temple parroquial i se'n permetia un accés directe i ample, denominat passeig de Sant Genís. Tot un símbol de com Taradell, essent ell mateix, està obert a tot el món.

Parlar de Can Garriga o de Can Soledo no és altra cosa que posar en relleu la forma popular de designar les cases i les persones, no per mitjà dels noms i cognoms particulars, ans utilitzant els noms o sobrenoms que els identificaven o identificaren en l'actualitat. Val a dir, que aquest ús l'han fet servir a voltes també els mateixos interessats, com en donen fe les llistes de les persones que durant el temps pasqual s'acostaven a combregar, confeccionades sobre unes paperetes que cada un omplia. En les llistes de 1875 hem trobat Panyó, Tiana, Mic, Paulica, Cal Déu, Dretxu, Salvadoric, Grossa, Nasi, Qulseva, Bufa, Canari, Canari Xic, Menescal, Jaques, Pota-roig, Gitano, Rompa, Jaumet, Bofí i Tuïca, ja desapareguts o molt poc coneguts, a més d'una llarga llista de sobrenoms vius encara, com Oliaire. I si algú es pensa que escatimem els noms, en la relació dels joves en edat del servei militar entre 18 i 19 anys, de 1845, tenim en Josep Pujol, del Sastre Cosme, Josep Mataró, de Can Miano, Francesc Gallifa, de Can Tabola, Ramon Serra, del Noi Ramon, Ramon Corominas o Bisbet, Pere Soler, de l'Anton Juana, Josep Ballester, d'en Jaume Sala, Ramon Ballester, de can Nilla, Josep Mas, del Sai, Anton Sala, de Can Caiell, Joan Molist, de Ca la Nanja, Pere Ferrer, d'en Plaxina, Josep Blasi, de Cal Magí, Joan Molist, de Penedes, Joan Puig, de Ca la Meta, Francesc Mataró, de Can Salero i Josep Gallifa, en Llagosta.

Tanmateix el nivell de vida, ben qualificat en la renovació general de les cases i de les vies urbanes, a bastament present en les fotos que han ocupat les portades i en molts reportatges de la revista, té la fita més posada vers el futur que no pas en el passat. En aquest sentit té un caire alegre descobrir que en 1891 –fa cent set anys– una gallina valia 3 pessetes, un conill 1 pesseta, un quilo de patates costava 6 cèntims i un litre de llet 40 cèntims i que, en 1929, un quilo de carn es pagava a 4'50, un d'arròs a 1'75, un de cigrons a 1'10, un litre de vi a 0'50, un de llet a 0'50, un de pa a 0'70, un d'oli a 2'80 i per una dotzena d'ous es pagaven 3'50 ptes. Si aquests preus ens resulten xocants i ens fan gràcia, ben segur que dintre de poc es tornaran familiars, no per raó altra que el canvi imposat a Europa amb la finalitat

d'implantar la nova moneda dita euro (una dotzena d'ous es quedarà en cèntims per no arribar a un euro). Ens haurem d'acostumar a aquest fet, que comportarà certs inconvenients durant una llarga etapa d'adaptació, en el ben entès que també la patiren els nostres avantpassats. M'explico. A mitjans del segle dinovè es comptava amb rals i meravedissos de billó, però també es troben partides anotades amb escuts i mil·lèsimes, rals i cèntims, i rals i diners ardits, tot un garbuix, present en uns mateixos comptes, fins que en 1868 s'imposà el sistema de pesseta i cèntims que ara nosaltres enterraren. Si en aquest moment volguéssim presentar gràficament tantes maneres, semblaria una sala d'aquelles que ensenyen a la televisió quan parlen que la borsa marxa bé o que ha baixat molt. Amb tot, i com ells, també ens en sortirem. Perquè la qüestió bàsica no és el nom ni el símbol –alt o petit– sinó que un en tingui a la butxaca. En aquest sentit, podem aplicar una advertència del batlle de Taradell estampada per escrit en un ban municipal de 1855 sobre un assumpte d'ordre públic, recomanant «la bona harmonia que entre tots deu regnar, sens la qual no pot haber-(h)i tranquilitat ni sosiego».

Així mateix l'ambientació dels temps anteriors a l'actual pel que fa a Taradell, ens fa adonar d'altres aspectes no menys interessants. En passar pel carrer de l'Església, veiem a través d'una finestra, la cuina d'una casa dotada d'un banc escon amb la taula, dos bancs, un escambell, dues olles de ferro i dues de terra, dues paelles, unes graelles i un ast, una perola i un perol, una xocolatera, un morter de pedra amb la seva mà, l'aiguera, a més de gibrelles, plats, gots, una cullera i una forquilla de llautó usat i de fusta, set culleres i cinc forquilles, dotze plats de pisa, tres xícares, dues gibrelles, tres plates, cinc topins, calamàstecs, un candeler de llautó i un porró; i poca cosa més veiem a la cuina de Coloma Rafús, el 1840. Carrer enllà, en el despatx del jutge, assistim a l'escena d'un home, amb cara d'enfadat, que reclama a un altre les 3 pessetes que li havia donat com a preu de compra d'un ocell i l'hi retorna perquè «le había dicho que el pájaro cantava mucho, pero que ahora no canta nada», mentre l'altre insistia que «el día que le marcó había cantado», un fet esdevingut el 1820, mentre cacem al vol la conversa de dos que acaben de sortir, l'un content i l'altre remugant, perquè havia de donar-li tres quarteres de glans com a multa per haver, a la rodalia de Vilacís de Vall, apedregat uns roures per tal de fer caure glans sense permís de l'amo, en un succés de 1822. Per l'agost de 1908, vint-i-cinc infants de Barcelona feien estada d'un mes de colònies al poble, triat per la seva situació geogràfica i la seva salubritat, en una obra que el municipi barceloní continuà els anys següents. En 1909 rajava aigua per primer cop en la història taradellenca en una font pública aixecada, però, al Raval. En fi, sabem que el 1876 l'ajuntament va declarar tres dies de «regocijo público» en ocasió del final de les guerres carlines, amb repics de campanes, cercavila per les orquestres, jocs de cucanya i d'altres, il·luminacions tots tres dies i al final al davant de la casa municipal «se quemarà un ramillete de fuegos artificiales».

Tot plegat ens fa el mateix efecte que la lectura de les cròniques i informacions que esmalten les quinze mil pàgines de la revista en els cinquanta anys de la seva existència. Tot un arsenal de dades que se sumen a les indicades i demostren la vitalitat de Taradell. Aquest Taradell que tots estimem i per això volem que progressi en els trets més típics que l'han configurat fins ara i que, espero, esperem, el configurin en el futur. És aquesta una tasca de tots, que amb ànim encès i parla vibrant podem resumir amb el crit, gairebé ritual de,

Visca Taradell!
Visca Sant Genís!
Visca la Festa Major!
A tots desitjo uns bons dies.

He dit.

Mn. Josep Baucells i Reig
Director de «TARADELL»

Agost 1998