1993. Eugeni Gay i Montalvo

Il·ltre. Sr. Alcalde, Srs. Regidors, ciutadans i ciutadanes de Taradell, amics tots,

La invitació feta per l'Ajuntament de pronunciar el Pregó d'enguany en ocasió de la Festa Major, constitueix, per a mi, un gran honor que agraeixo de tot cor i al que procuraré correspondre com la Vila i tots els que s'estimen, siguin vilatans o forasters, es mereixen.

Mn. Antoni Pladevall que va ésser l'encarregat de pronunciar l'any 1978 el primer Pregó de les festes de Taradell, va dir, en aquella ocasió: «... cada any, si com tots desitgem, el costum arrela, un taradellenc o un foraster vinculat a la nostra vila glosarà fets i esdeveniments, cantarà les excel·lències i ens esperonarà a viure, a celebrar i a estimar la nostra festa, el nostre poble, els nostres costums i tot allò, que de lluny o d'aprop ens pugui estimular a ésser més taradellencs i més aimants de les nostres coses».

El costum, com podeu veure, afortunadament ha arrelat i no hi ha dubte que pertanyo a aquells forasters que se senten vinculats a aquesta Vila, als que es referia Mn. Pladevall, i em trobo vinculat a la mateixa fins a l'extrem que un diari de la comarca va fer-me l'honor d'escriure a les seves pàgines: «Un taradellenc, nou President del Consell General de l'Advocacia Espanyola».

És des d'aquesta realitat i des d'aquesta estima indiscutible que em permeto d'adreçar-vos la paraula per pregonar, un any més, la Festa Major de Taradell.

Com a tot arreu, les comunitats celebren les seves festes, tot fent una aturada en el camí, en el feixuc camí de guanyar-se la vida amb dignitat i de construir, així, el progrés cíclic de la humanitat.

Cada comunitat, però, se sent protagonista de la seva festa, sempre merescuda i desitjada amb anhel per tots.

És, doncs, en aquest sentit, que nosaltres a Taradell, invitem a tothom a fer-ho amb esperit de joia.

Des de sempre, a Catalunya s'han celebrat aquestes festes, obrint-les a la participació dels forasters amb generositat i, fins i tot, a vegades, produint-se excessos que repercutien en les economies pròpies de les famílies més senzilles i de les comunitats que les celebraven.

Això va fer que el Rei Ferran el Catòlic promulgés una curiosa Pragmàtica l'any 1487 pel Principat de Catalunya prohibint que es fessin despeses superiors a deu sous per a cada foc, és a dir, per a cada casa o família. No sé quina quantitat, traduïda en pessetes, serien aquests deu sous; en tot cas, sembla una quantitat important que preocupava més o menys com ara preocupen els temes econòmics i sumptuosos.

Més curiosa però que aquesta Pragmàtica fou la promulgada l'any següent, derogant-la a petició dels propis pagesos que al·legaren que «... llurs parents i amics los acostumen a anar a veure per tal jornada, els esforça a acollir-los, a fer-los la despesa...»

Aquesta demanda feta al Rei ens demostra fins a quin punt aquells ciutadans tenien en llurs peticions arrelats els sentiments d'amistat envers aquells que volien compartir amb ells l'alegria col·lectiva de la seva festa.

Són nombrosos els testimonis que historiadors, literats i poetes han deixat de les festes majors i de la seva importància en la vida social.

Avui que l'home, per raó del treball seri­at i de la complexitat tecnològica i administrativa de la vida, viu més allunyat dels cicles que irremissiblement es segueixen a la terra a on vivim, s'allunya un xic del sentit propi de la festa, que li sembla abastable en qualsevol cas i lloc, i tendeix a oblidar un dels ritus més plaents de la comunitat en què viu.

Afortunadament Taradell conserva encara en la seva vida, —en el seu trepidar, si m'ho permeteu— l'encant del contacte permanent amb la natura: mig muntanya, mig plana, gaudeix del privilegi d'una natura generosa i d'una història singular que…

Amb tanta mestria, autoritat i amenitat ha posat de relleu aquest insigne fill de Taradell que és Mn. Pladevall.

Fa ja molts anys que nosaltres vàrem arribar, per casualitat, a Taradell, quan encara exclusivament la carretera i el carrer de la Vila eren asfaltats. Era el mes de maig i a cada arbre hi havia emparrat un roser i un flaire suau i uns colors intensos i un clima encara fresc, ens van decidir a fer-hi estada. Durant aquests anys han nascut els nostres quatre fills i aquí han après, tots, a caminar.

Des d'aleshores els olors, els colors, els paisatges, les tonalitats desdibuixades per la boira, les intenses nits estelades, la frescor dels boscos que a poc a poc van recuperant-se, la solitud dels masos, el toc de la campana, els capvespres i l'hora baixa des del Pla de Marenga estant, són referències d'una Vila treballadora i emprenedora que conserva les seves senyes i la seva identitat.

Ja no sona, a trenc d'alba, la sirena per anar a la fàbrica, però la feina no falta. Per contra, la primavera encara ens permet l'espectacle de les onades verdes del blat tendre. Ja han desaparegut els carros amb el seu pas cerimoniós i lent; l'últim, potser, el de l'avi de la Codina, però encara la flaire de l'espígol envaeix la nit màgica de Reis: íntima, freda, amb els tions conservant rogencs el caliu de la llar, on la sorpresa aguarda els nens que han saludat personalment Ses Majestats d'Orient.

Moltes són les imatges, molts els records que em vénen mentre preparo aquestes línies i m'adono que tots són vinculats a persones, a moments viscuts amb senzillesa, molts a persones ja desaparegudes que han deixat testimoni i han ajudat en aquesta mai acabada construcció d'un poble i de la seva identitat. Així les passejades d'aquella figura singular i ascètica que era Mn. Vilacís; les xerrades amb qui els nostres fills deien l'avi de la Plaça i les seves passejades a la Font del Gos. Les excursions amb aquell gran enamorat de Taradell i del Montseny que sapigué mostrar-me'l en el seu encant, en Pep de Can Roca i tants i tants que vivents o ja desapareguts com aquell foraster il·lustre i discret que fou Joan Oliver, Pere Quart, han fet de Taradell la Vila estimada.

I fixeu-vos com Taradell és vila, és muntanya, és plana, és, en fi, tota ella femenina per a ésser, precisament estimada; però és també mare d'homes que en aquestes terres mil·lenàries han escrit pàgines glorioses de la història i que han treballat la terra per fer-la fèrtil i abundosa a totes les generacions. Què més podem demanar-li a Taradell?

A Taradell li hem de demanar futur i permeteu-me que m'aturi precisament aquí per referir-me al nou impuls que aquesta vila està duent a terme a través de les seves múltiples Associacions, Grups i Agrupacions, veritable teixit social que, amb la col·laboració sempre amatent de les seves institucions públiques i particularment de la seva corporació municipal, enforteix i nodreix d'iniciatives la vida de la col·lectivitat. Avui podem veure com els joves de Taradell continuen portant la torxa —permeteu-me el símil olímpic— que els han llegat els seus.

Exemple d'aquest dinamisme i d'aquestes ganes de construir un futur amb alegria, amb serietat i, sobretot, amb humanitat, que és el més important dels valors cívics, va ser una noia jove que vaig conèixer de ben petita i que com a poncella escollida ens va deixar als vint anys, Montserrat Raurell, que sens dubte, tots recordeu. En ella l'alegria, la força de voluntat, la participació i la preocupació pels seus, pels grans i petits del poble, pels estiuejants que, com nosaltres, vàrem tenir el goig d'aprendre d'ella, era el model del que crec ha d'ésser l'impuls d'un futur que hem de construir a força de generositat i sacrifici personal, en el millor sentit de la paraula.

Les idees i fins i tot les paraules són, a vegades, difícils d'entendre, si no trobem el referent humà que les concreta; la Montserrat Raurell pot ser un excel·lent referent per a aquest jovent que es disposa a celebrar aquesta Festa Major.

Els pobles, les viles, les ciutats, tenen —tenim— una història que ens marca i assenyala la nostra identitat. No és el mateix un poble aïllat a la muntanya que un poble obert a les comunicacions; no és el mateix una ciutat que s'enclosa a dins de les seves muralles que una ciutat que les enderroca.

També els sants sota l'advocació dels quals s'acullen els pobles són l'esperit d'una identitat desitjada i avui celebrem la Festa Major de Taradell perquè és la diada del seu Sant Patró: Sant Genís.

És bo de recordar, tot fent abstracció del sentiment religiós de cadascú, que Sant Genís, home pagà, tenia per professió una de ben jurídica, la de notari, i quan l'Emperador romà li va fer signar a la seva província situada en el Sud-Est francès, un edicte de persecució contra els cristians, es va negar a fer-ho tot i saber quina era la seva responsabilitat com a notari i que això el duria irremissiblement a la mort. No era senzill des de la seva autoritat d'enfrontar-se al poder; no era compromès, d'altra banda, signar un edicte per perseguir aquells que eren diferents, aquells que feien nosa. Què tenia de dolent signar un decret de prohibició i persecució contra aquelles determinades persones? Tenia de greu excloure per la força al diferent.

Avui més que mai Sant Genís, després de disset segles, és actualitat a la nostra Europa en què la intransigència provoca actes de guerra i de terrorisme que atempten contra la dignitat dels homes, dels que va ser advocat Sant Genís, que avui, com cada any, presideix des de fa segles aquesta Festa.

Amb aquest esperit, no voldria acabar aquestes paraules pregoneres sense invitar-vos a tots a gaudir d'unes jornades d'esbarjo i de descans ben merescut amb l'alegria que comporta sentir-se fills i amics d'una vila tan encisadora com és Taradell.

Bona Festa a tothom!

Eugeni Gay Montalvo

Agost 1993