2006. Antoni Pladevall i Arumí

Il·lustríssim senyor batlle, senyors regidors, taradellencs de sang i d'adopció, de sempre i de temporada, amigues i amics: molt bona nit a tothom.

Una vegada, un amic lletraferit em va comentar que, juntament amb altres raons de tipus laboral i climatològic, ell i la seva família havien donat definitivament per bo venir a viure a Taradell, després d'adonar-se que es tracta d'un poble que té el costum d'honorar els poetes que hi han fet estada amb la descoberta d'una placa commemorativa a la façana de la casa corresponent. Es referia, és clar, a les plaques que hi ha a les cases núm. 10 del carrer de la Vila, dita Can Madriguera o també Can Llogari, i núm. 23 del carrer de Sant Sebastià, a tocar de la plaça de les Eres, dedicades respectivament a Carles Riba i Joan Oliver, més conegut amb el pseudònim Pere Quart, poetes i intel·lectuals de primera fila que van passar a Taradell els estius de 1947 i 1948, el primer, i els estius de 1975 a 1985, el segon, tal com indiquen els textos que s'hi van fer gravar en ocasió dels seus centenaris, celebrats el 1993 i el 1999 amb el suport del nostre ajuntament, encapçalat pel nostre batlle actual en totes dues ocasions.

L'amic en qüestió, donat a les definicions rotundes, va argumentar la seva apreciació dient-me que “amb iniciatives d'aquesta mena Taradell demostrava que no era cap poble d'estúpids”. Ja us podeu imaginar que em vaig afanyar a dir-li que, d'entrada, els taradellencs no ens en consideràvem pas, d'estúpids, però que li agraïa de debò l'alegria que m'acabava de donar tenint en compte que jo mateix en el seu dia havia participat en els actes de descoberta de totes dues plaques.

Us explico aquesta anècdota, perquè el passat 17 de juny es van complir 20 anys justos de la mort de Pere Quart, un porfidiós enemic de la hipocresia que tota la vida va mantenir una guerra oberta contra la diguem-ne estupidesa humana, i és clar, davant d'una xifra tan rodona, em resulta molt temptador evocar avui aquí amb tots vosaltres l'hoste d'excepció que ens va acompanyar durant onze festes majors seguides, de 1975 a 1985, en una etapa tan crucial de la nostra història recent com la de la fi de la dictadura franquista, la transició i l'estrena de la democràcia.

Ben diferent del que passa amb el traductor al català de l'Odissea, Carles Riba, que ningú dels que som aquí va poder conèixer per raons temporals, crec, en canvi, que som molts els taradellencs que avui encara recordem la figura alta i corpulent de tombant patriarcal, gairebé escapada d'alguna pàgina de l'Antic Testament, amb què Pere Quart ens sorprenia a la cantonada més impensada del poble quan, tarda enllà, sortia a passejar en companyia de la seva dona Eulàlia i la Camusa, la gossa petita i fidel convertida en un apèndix més del poeta mercès a una cadeneta ridícula, i per això m'he permès elaborar una petita cronologia de les seves estades al nostre poble a partir del record personal que guardo d'un home que a mi sempre em va semblar extraordinari i irrepetible com a escriptor i com a ciutadà.

La primera vegada que hi vaig parlar va ser el juliol de 1979 a propòsit de l'entrevista que vam preparar la Carme Guiteras i jo per a la revista Mont-rodon, fundada el mes abans pel Grup de Joves i Antics Alumnes de l'escola El Gurri sota l'aixopluc i estímul de la seva mestra, la incombustible Enriqueta Forcada, i el seu marit, en Joan Homs. Jo aleshores era a punt de complir 18 anys i en feia dos que embastava versos que ara no goso ni mirar-me, però que va encetar el ritual d'anar a veure Pere Quart cada estiu, sol o acompanyat, amb un feix de poemes a la mà o amb qualsevol altra excusa, al primer pis del núm. 23 del carrer de Sant Sebastià.

Aquest primer contacte, però, no va anar tal com havia desitjat, perquè el dia acordat ell es va haver d'absentar del poble i em vaig haver de consolar pensant que, almenys, s'havia emportat el qüestionari que havíem preparat. La setmana de sobre em vaig plantar al seu pis puntualíssim –un tret rarament associable al meu tarannà– i em donà les respostes en tres pàgines mecanografiades la primera de les quals duia una nota autògrafa a la capçalera que deia: “Aquesta entrevista té molts defectes, l'he escrita a raig de màquina, puix que he tingut necessitat de passar una setmana a Barcelona. Pren-ne la bona voluntat”.

Les respostes ens van semblar magnífiques. En un moment concret de l'entrevista -la primera que concedia a un mitjà osonenc- ens va aclarir les circumstàncies de la seva arribada al poble i també com s'hi trobava: “Taradell fou per a mi una opció fortuïta. N'estic ben content. Aquí he escrit gairebé totalment el meu llibre Quatre mil mots. Aquí he fet bones amistats”.

Entre els amics taradellencs, ocupaven sens dubte un lloc especial tres persones molt conegudes. Una d'elles era el cafeter Salvador Tuneu, amb qui havia mantingut llargues converses totes les tardes que Pere Quart i la seva dona s'asseien a la terrassa del bar Can Tuneu a berenar o a prendre senzillament alguna cosa, un ritual repetit gairebé cada dia durant l'estiueig que el fotògraf Jordi Puig va recollir, el 1984, en una fotografia preciosa -la que justament penja, emmarcada, a l'entrada del bar d'aquí a Can Costa i Font- en la qual apareix en Salvador amb una safata a la mà a punt de servir uns vasos de rom Pujol al matrimoni Oliver-Serra, i que porta una dedicatòria tendra de quatre versos que fan: “Encara que aquí ho sembli/ en Tuneu (Salvador)/ és el meu gran amic/ i no el meu servidor!”.

Els altres dos bons amics foren, sens dubte, en Joan Reig, el nostre primer batlle democràtic, i en Josep Autonell, que feia col·laboracions al recentment fundat setmanari El 9 Nou, amb els quals Pere Quart havia discutit llargament sobre afers de cultura i de política passada i recent, circumstància que explica que, unes setmanes després de l'entrevista mont-rodonina, els dediqués el poema titulat “Democràcia i urani” amb les paraules següents: “Per a l'alcalde i per a Josep Autonell, petita prova d'amistat i de solidaritat amb la vila de Taradell”. Aquest poema porta la signatura del dia 9 de setembre de 1979 i fou publicat per primera vegada la tardor de 1999 en el revers del programa general dels actes d'homenatge que el nostre ajuntament organitzà amb motiu del seu centenari. Molts de vosaltres potser recordareu encara que es tracta d'un abrandat poema de combat contra la companyia nord-americana que volia iniciar un negoci d'explotació d'urani en els termes municipals de Folgueroles, Sant Julià de Vilatorta i Vilanova de Sau. La seva intenció era llegir aquesta peça en l'acte de protesta que la Coordinadora Anti-Urani d'Osona havia organitzat a Vic per a aquell mateix dia, però això, segons consta al final del poema amb el to sorneguer habitual de l'autor, no fou possible: “Pretenia llegir aquests versos a l'acte del dia 9, però vaig arribar tard i l'acte ja s'havia celebrat”.

L'agost de 1981, el nostre batlle Joan Reig, potser encara tocat per la dedicatòria del poema, però sobretot plenament conscient de la categoria cívica i moral del personatge, en va pensar una de grossa i va sorprendre Pere Quart amb una dedicatòria molt diferent: la celebració, en senyal de gratitud pública de la vila de Taradell, d'un entranyable homenatge a la seva persona i la seva obra que es va celebrar a la discoteca Mar i Cel, un local avui tristament desaparegut que a molta gent de la meva edat encara ens revifa molts records encesos de joventut, i que va consistir en un vibrant recital de poemes seus molt variats, des de la original i divertida “Tirallonga dels monosíl·labs” fins a les emotives “Corrandes d'exili”, a càrrec de la rapsoda sabadellenca Núria Candela. La sala es va omplir de gom a gom i, aquell acte ha quedat encastat en els ulls i en la memòria de tots els que hi vam ser com la manifestació més càlida celebrada mai a Taradell ençà i enllà del restabliment de la democràcia. Una vetllada realment memorable de la qual encara recordo, com si fos avui mateix, que em vaig trobar seient de costat amb uns quants amics i col·legues de quimeres literàries i polítiques com en Joan Brussosa, en Salvador Morera, la Mercè Cabanas, en Cinto Sellés i en Josep Bofill. L'endemà, el Grup Escènic Local, dirigit per l'inquiet Joan Casanovas, també es va afegir a l'homenatge amb la representació de El papà de Romeu i Julieta, una obra seva de naturalesa clarament irònica que encara no havia estat estrenada en cap sala del país fins al moment, una mostra més de la misèria cultural en què havíem viscut durant molt anys.

L'estiu de 1982 no el vaig visitar sol. M'hi van acompanyar tres amics amb els quals fèiem una revista de versos que es deia Home Zero. Un d'ells era en Miquel Vilardell, el nostre escriptor carter, i segur que també us en pot donar raó sobrada. Li vam portar uns quants números de la revista, perquè hi llegís, quan pogués, les nostres vergonyes juvenils. Tots quatre teníem el cor encongit mentre escoltàvem el xàfec de paraules que ens regalava. El seu patriotisme incorruptible, el seu verb esmolat escorxant el cretinisme desemmascarat dels intel·lectualoides, politicastre i pastors d'ànimes del moment i la gravetat sentenciosa, en fi, de la seva veu són elements d'aquella trobada i de totes les altres que encara sento, per poc que m'hi esforci, com em repiquen al cervell.

L'estiu de 1983, quan encara ens durava l'eufòria de la inauguració, el dia de Sant Jordi anterior, de Ràdio Taradell a la Torre del Tint, la primera emissora municipal, recordem-ho, de la comarca d'Osona, en Miquel Vilardell, en Lluís Rovira, que és un dels lectors de literatura més experimentats, si no el primer, del nostre poble, i jo mateix, li vam fer una entrevista al seu pis, que vam emetre, exactament, el dia 12 d'agost dintre del programa “El Rec del Tint. Escudella Cultural”, una mena de magazine cultural que fèiem els dissabtes a la tarda amb en Joan Brussosa i en Santi Cunill, aleshores regidor de cultura, i amb la col·laboració de moltíssima altra gent. Es tracta d'una entrevista de cinc quarts d'hora que conté declaracions molt sucoses sobre qüestions polítiques, socials i culturals.

L'estiu de 1984, l'últim que hi vaig parlar, es va escaure una anècdota curiosa. Ell, aquells dies, estava força exaltat per culpa del consell de guerra que l'exèrcit espanyol li havia obert per unes declaracions seves a TV2 sobre el dubtós honor dels militars, i així, en el moment que la seva dona va obrir la porta del menjador per comunicar-li la meva visita, va remugar, sense que a penes tingués temps de dir el meu nom, que no volia veure cap més periodista dels que es dedicaven a escampar el tràngol en què es trobava. La meva sort va ser que no n'era, de periodista, i vaig poder passar cap a dintre. El consell de guerra no va prosperar, com sabeu, però aquell afer, malgrat la solidaritat que va rebre de part de molts familiars, amics i entitats del país, va trastocar seriosament el seu humor durant molt de temps, i crec que, en certa mesura, per sempre més.

Les estades de Pere Quart a Taradell, valorades a l'engròs, van revestir una dimensió especial que va superar la seva simple condició d'estiuejant, de manera que l'escriptor brillant i agitador de consciències adormides ens va acabar semblant un taradellenc més. El bon record que va deixar al poble va quedar confirmat amb l'homenatge merescut que, com recordareu, li vam dedicar en ocasió del centenari l'any 1999. Entre el novembre d'aquest any i el juny de 2000, així, van tenir lloc diversos actes orientats a recordar les seves facetes d'escriptor i de patriota. L'acte d'obertura va tenir lloc el dia 27 de novembre amb la descoberta de la placa al·ludida al carrer de Sant Sebastià, una conferència inoblidable de l'escriptor Antoni Dalmases, i la taula rodona titulada Vivències i records, en la qual va participar, entre altres persones, la seva filla Sílvia, la qual va reconèixer que Taradell havia ofert al seu pare l'“assocec necessari per a l'oci i els amics: ‘Jo penso que ell va ser feliç, aquí a Taradell. El meu pare va trobar al vostre poble el que buscava, un entorn agradable, un paisatge que ell es va fer seu, uns amics…'”. La comissió encarregada de coordinar els actes, codirigida per en Xavier Albert i en Josep Ramírez, va tenir l'encert de confegir una programació de caire popular i participatiu, no gens elitista, com esqueia a l'home de tracte senzill i afable que s'homenatjava.

Penso que la gent de Taradell vam tenir una sort immensa podent rebre cada estiu un mestre de la categoria humana i cívica com Pere Quart. M'atreveixo a dir, fins i tot, en un exercici de moralitat barata, si voleu, que a través del seu exemple ens va donar l'oportunitat de ser una mica millors com a persones i com a ciutadans, és a dir, una mica menys estúpids, una mica menys ignorants. Si hem aprofitat aquesta oportunitat o no, ja és una cosa de ben mal dir, però escaure d'acord amb mi que a nosaltres, que el vam poder tractar i vam poder aprendre, per tant, alguna lliçó sobre les llibertats individuals i col·lectives, potser no ens escau al·legar tanta ignorància com altres davant el combat necessari contra l'estupidesa que és sempre la vida. Enllaçant amb l'anècdota del començament, vull pensar que la descoberta mateixa de les plaques, la de Riba i la seva, assenyala que hem aprofitat una mica, almenys una mica, aquesta oportunitat.

Encara us vull dir una altra cosa. Em fa l'efecte que la presència de Pere Quart al nostre poble ha acabat influint en un grau o altre, conscientment o no, en viu o en somni, en l'organització de diverses aventures de signe literari que, després del pioner i molt lloable Concurs de Lectura Jordi Capell promogut per la senyora Roser Oller a la primeria dels setanta, s'han tirat endavant al nostre poble d'ençà de la seva desaparició. Em refereixo al Concurs de Poesia Vila de Taradell (1988-1992), malauradament interromput; les Lectures de Poesia a La Caixa (1989-1991) i, més recentment, d'ençà de l'any 2003, els anomenats Premis Solstici, avui ja plenament consolidats, que organitza el grup d'artistes Mont-rodó i la biblioteca del nostre poble, la qual, dirigida eficaçment per Eva Leucó, porta el nom i els cognoms, per evitar una confusió que no acaba d'evitar, del meu cosí segon, mossèn Antoni Pladevall i Font, investigador incansable de la nostra història local i la nacional, que jo ja admirava en secret de la Caseta del Puig estant, quan només es els meus germans pel damunt dels terrers de davant de casa, conduïa meravellat, jugant entre les joguines, el Massey Ferguson 35 que em deixava el tiet Rossendo de Can Sentinella (quina persona tan bona i generosa, quina llàstima que es morís el febrer de l'any passat!) i ja em començava a enamorar de les paraules, que em feien més entenedor el món que no entenia, en llocs i situacions ben diverses: munyint vaques o escurant corts de porcs, apilant blat o ordi dintre la tremuja de la màquina de segar, empentant carretons de totxanes fins a la bastida on frissava, impacient, en Jaume Vila o esperant un tren més tardaner que jo a l'estació de Mont-rodon. Vull dir-vos que mossèn Pladevall és un dels culpables principals, cronològicament el primer, de la meva afició a l'escriptura, i ja sabeu que no ens distrèiem pas exactament de la mateixa manera: mentre que ell es dedica a la Història en majúscula, que és la suposada veritat del que ha passat, jo escric històries en minúscula, és a dir novel·les, és a dir mentides que, a vegades, també s'assemblen a la veritat i que molts de vosaltres sé que llegiu, cosa de la qual estic molt content i satisfet.

Una vegada, en una de les converses que hi vaig tenir, Pere Quart em va dir que l'ideal humà més important, seguint l'exemple del poeta llatí Horaci, era viure tenint les necessitats bàsiques cobertes, una taula i un llit, per dir-ho ras i curt, però disposant alhora d'un cert decorum, que ell definia com l'alegria extra, a vegades inesperada, que ens regalem de tant en tant i que ens permet esbotzar una mica la rutina del dia a dia: un petit viatge, un dinar o un sopar al restaurant o una sessió de cinema o de teatre en podien ser exemples. Sostenia que tant la mancança com el luxe, si són excessius, ens poden aperduar i destruir, de manera que el que cal és perseguir sempre el punt intermedi, l'aurea mediocritas horaciana.

Crec que la celebració d'una festa major com la que avui encetem s'ajusta perfectament a aquest concepte de decorum perequartiana. La veritat és que podríem viure sense festa major, a veure si no, perquè no és una necessitat bàsica com el menjar, el beure o el dormir, però és una alegria que ens decora temporalment la vida. Una alegria compartida, a més a més, que revalida, estiu rere estiu, el sentiment comú d'arrelament a un mateix territori i de pertinença a un mateix grup humà. Una alegria compartida que se sustenta en una veritat irrefutable: que necessitem dir-nos que entre tots plegats fem, més bé o més malament, aquesta cosa tan gran i tan difícil d'explicar que, per abreujar, anomenem poble.

Que tinguem tots una bona Festa Major.
Moltes gràcies a tothom.

Antoni Pladevall i Arumí

Taradell, 23 d'agost de 2006