Hermínia Algilaga Peña, pregonera 2011

Pregó de la festa major de Taradell 2011 a càrrec d'Hermínia Algilaga.

Alcalde, regidors, comissió de festes, taradellencs tots, molt bona nit.

Senyor alcalde, en primer lloc li volia donar les gràcies per confiar en mi el pregó d'aquesta Festa Major de Taradell 2011 en honor al nostre patró Sant Genís. He de reconèixer que quan el Sr. Alcalde Lluís Verdaguer em va demanar si volia fer el pregó em vaig endur una gran sorpresa.

La nit abans no havia pogut dormir pensant en que voldria l'alcalde, m'havia citat al seu despatx per parlar amb mi. Després de la sorpresa inicial un cúmul de sensacions en van emvair el pensament, era una barreja de neguits, per la responsabilitat que podia assumir, i de joia per l'honor que significava l'oferiment i la possibilitat d'acceptar-lo.

No estava davant d'una decisió qualsevol, era un compromís molt important per a mi i els sentiments estaven a punt de trair-me, el cor em deia “digues que no ho faràs, jo no ho sabré fer”. Al cap d'una estona vaig poder reaccionar i el sentit comú es va imposar, vaig acceptar el repte i aquí estic. Crec que m'entendreu si us dic que he assumit una responsabilitat enorme, el respecte que em mereixeu i l'estima que us tinc fan que vulgui estar a l'alçada de l'honor que em feu i no és una tasca fàcil. I més sabent tot el que jo he rebut de vosaltres, l'estimació i el respecte per a la meva persona i per la meva professió d'infermera. Tinc ara mateix un altre sentiment, el d'orgull i dic orgull perquè al llarg de la vida no tots tenim l'oportunitat d'expressar en públic el que sents per el teu poble i poder agrair tot el que has rebut. I fer-ho en un dia com avui, l'acte inaugural de la Festa Major, que obre la porta de bat a bat a uns dies de gresca i alegria.

Vaig acceptar el compromís pensant que era qüestió de compartir amb vosaltres un breu repàs de la meva vida a Taradell i la relació mútua d'estimació que hem establert. Em resulta difícil perquè hi ha coses que costen expressar amb paraules davant de tothom, però m'he compromès a fer-ho i ho intentaré. Crec que tots em coneixeu, potser els més joves no.

La primera vegada que vaig trepitjar Taradell va ser amb la meva família, els pares i els germans, corria l'abril de l'any 1956. Fa una eternitat i em sembla que era ahir mateix. El meu pare havia guanyat la plaça de Practicant Titular d'APD de Taradell i Santa Eugènia de Berga, després de presentar-se a un concurs de trasllat. Fins aquell moment havia exercit la seva professió en diversos pobles de la província de Castelló. Aquí a Taradell ens van facilitar l'habitatge, era la costum del moment amb els metges i els practicants de poble. Els pisos de l'ajuntament a sobre del consultori vell van ser la nostra llar des d'aquell moment i per un bon grapat d'anys. Així va començar la nostra estada al poble.

Els principis van ser una mica difícils, encara vivíem el final de la postguerra i ens vam trobar que aquí no es coneixia la figura del practicant, era una cosa nova i ningú sabia ben bé què feia. Poc a poc, el meu pare va començar a treballar, a oferir la seva experiència professional a tothom, tot i els pocs recursos que disposaven aleshores. En tot cas i va posar el cos i l'ànima per servir i cuidar a tothom que li demanava. Les coses van anar millorant dia a dia, ja que els temps canvien i afortunadament les persones també, es va fer el seu lloc al poble i tothom el va respectar i estimar.

Jo vaig passar la meva infància i l'adolescència aquí, recordo com era el poble llavors, tranquil, bonic, acollidor en resum de bon viure-hi. Per sort totes aquestes qualitats les hem sabut conservar entre tots i encara ens podem sentir orgullosos de ser taradellencs. Envoltats d'un paisatge eternament verd, de camins per passejar, amb l'escola de les monges, la de les Pinediques, el cine dels diumenges, etc. Aquests temps els recordo feliç amb les inquietuds i problemes propis de l'edat.

La meva sortida momentània de Taradell va ser per anar a estudiar infermeria a Barcelona, a la Escola d'ATS de la Facultat de Medicina a l'Hospital Clínic. Seguidament vaig fer l'especialitat de Llevadora i vaig estar treballant tres anys a la Maternitat Provincial de Barcelona, tota una experiència que em va enriquir professionalment i humanament.

El meu retorn a Taradell va ser l'any 1976, coincidint amb la jubilació del meu pare i plena d'il·lusions per tornar al meu poble com a practicant. Aleshores no hi va haver cap problema, no hi havia gaires aspirants a la plaça i em van concedir la interinitat. Mentrestant em vaig preparar per les oposicions de Practicant d'APD que es feien a Madrid, un cop superades vaig aconseguir el meu somni, la plaça en propietat a Taradell, i fins ara. He fet la major part de la meva vida laboral a Taradell, en total 35 anys. Treballant, que per a mi ha sigut molt gratificant i fàcil gràcies a tots vosaltres.

Mai em va passar pel cap demanar trasllat a un altre lloc, aquest és el meu poble i l'estimo. Aquí he tingut, i tinc, la llar on he format la meva família, els meus dos fills i ara els meus néts dels que gaudeixo cada dia i espero que per molts anys més. També he esta envoltada pels els meus germans, la resta de família i els amics. Ara tinc 64 anys i aquest any és l'últim que treballaré per vosaltres i amb vosaltres.

Fent un repàs a la meva vida laboral vull dir-vos que quan vaig començar hi havia el model sanitari tradicional, sustentat en la figura del Metge de Capçalera i del Practicant de poble. Visitàvem a casa nostra fent la consulta i els domicilis pel nucli urbà i per les cases de pagès, com es podia, sempre de servei, sense festes, ni nits, ni festius. És a dir de guàrdia permanent. És una època de la que guardo molts bons records i anècdotes de com exercíem la nostra professió amb mitjans molt precaris i sempre molt sols. Com ja he dit, es treballava amb pocs recursos i així vaig viure algunes situacions que us vull comentar. Un dia, en una visita a domicili que vaig fer, havia de posar un sèrum, un “gota a gota”, però aleshores em vaig adonar que necessitava un pal per penjar-lo i que no el tenia, no estava a l'Hospital. El cap va començar a donar voltes per trobar un alternativa que fes la mateixa funció, vaig donar una mirada a l'habitació i veig un San Crist que estava la mar de ben penjat damunt del llit, el vaig treure i en el seu lloc hi vaig penjar el sèrum. Pensant que no s'enfadaria ja que tots dos havíem de col·laborar i la causa s'ho valia. Altres situacions, ara ja no es poden donar, en primer lloc perquè els malalts normalment ja no moren a casa i en segon lloc pel fet d'haverhi altres recursos.

Abans jo m'havia trobat en situacions en les que havia d'ajudar a vestir el difunt, fent d'empleada de la funerària i això es una cosa que no havies après en les pràctiques d'estudiant. En aquells moments veies que la família ho necessitava i tu no pensaves si era feina teva o no, simplement la feies. Al final estaves ajudant als que servies. I moltes més que ara no recordo i tampoc us vull cansar amb coses meves. Però amb el temps es progressa i va arribar la reforma sanitària de l'atenció primària i amb ella el canvi de model, començant amb els CAP, les ABS, els consultoris municipals i el servei d'urgències. Varem passar de treballar els professionals sols al seu poble a treballar en equip, compartint temps, coneixements, idees, relacions humanes. Unint els esforços i la voluntat de tots, tant dels sanitaris, com dels ajuntaments, com de totes les persones que formem el poble. Ja sabem que els canvis costen d'acceptar, primer ningú entén que passa, costa de creure el que es veu, però en realitat sempre hi ha coses que milloren, per exemple les proves que abans s'anava a Vic ara es fan aquí, les anàlisi, els electrocardiogrames, les cures, l'atenció a les malalties cròniques etc. Ah! i el que és més important de tot, ha millorat la salut de la població i la seva esperança de vida. En resum, vivim més anys i amb més qualitat de vida.

El primer Consultori Municipal es va fer als pisos de l'Ajuntament, adaptant les estructures per fer-lo útil: les habitacions van passar a ser despatxos, el menjador amb llar de foc a sala d'espera, el soterrani a arxiu. No teníem ni calefacció, però amb el temps i paciència es van anar arreglant les coses, més personal sanitari i administratiu i equipaments materials per donar millor servei. Allà vam estar 20 anys fins que l'any 2005 es va inaugurar l'actual Consultori que tots coneixem, amb més espai, equipaments i noves tecnologies. Entre tots s'aconsegueix que un poble progressi, començant cada dia amb noves il·lusions. Des del record de la gent gran que ja no hi són, fins el somriure dels més petits i l'esperança dels joves que volen una societat més justa i tolerant. Però ara, amb la crisi que hi ha, vivim amb una incertesa constant i hem d'estar preparats per si tornen a haver-hi canvis. Hi ha una frase que a mi m'agrada molt i que diu: no sobreviu el més fort ni el més intel·ligent, sinó el que s'adapta millor als canvis (Charles Darwin). Jo seguiré aplicant aquest concepte a la meva vida i a partir de mitjans de novembre passaré a ser una vilatana més, sense més ofici que fer el que em vingui de gust i el que necessitin els meus fills i nets. Ja per acabar us diré que el que no es pot canviar és la il·lusió de tots per preparar i viure la Festa Major any rere any i per gaudir-la amb alegria.

Bona Festa Major 2011, visca Sant Genís, visca Taradell.