Josefina Peraire Alcubierre (Barcelona 1947- 30 de maig de 2016). En els darrers 21 anys va viure durant diverses èpoques a Taradell, on hi tenia una casa, i va establir molts vincles, tant amb el poble com amb la seva gent. A Taradell sovint es retirava a escriure i hi tenia previst passar-hi gran part de la seva jubilació. Llicenciada en Filosofia i Lletres per la UB es va dedicar a l'ensenyament com a directora pedagògica a l'escola Ramon Llull de Barcelona. Després de la mort del seu segon fill va abandonar les tasques docents i es va dedicar a la ceràmica i a l'escultura. En aquest sentit, va participar en nombroses exposicions individuals i col·lectives i era habitual que, algunes de les seves obres, il·lustressin els seus llibres de poesia. Va formar part del Grup Literari Poesia Viva i era membre actiu del Seminari d'Investigació Poètica de Barcelona. Va guanyar diveros premis literaris i va publicar set llibres de poesia, tots en llengua catalana i un d'ells en edició bilingüe: català-francès. Artista polifacètica, les seves activitats van girar sempre entorn de l'art: la música, la ceràmica, l'escultura i molt especialment, la poesia en la qual hi va estar abocada fins al seu final. Va morir a finals de maig del 2016 a conseqüència d'un accident de trànsit.
A l'ombra dels bambús: haikais i tankas (2001). L'autora fa un viatge d'anada i tornada des del nostre Occident, concís i epigramàtic, fins a un Orient estètic i subtil, on una raça groga de pell blava d'esperit va saber crear la filigrana artística d'uns glops poètics capaços de copsar de la Natura, la vida i els sentiments, el seu perfum més íntim i fer-lo perenne en el silenci d'uns mots escrits.
Interiors (2003). Josefina Peraire, artista polifacètica, escultora de l'obra humana de l'amistat, i animadora del fang, encès de llum per la flma artística de la seva ceràmica, ara closa al cenacle itnen, modela els colors de la vida per fer néixer poemes del seu interior.
Sucre amarg (2005). És un lllibre complex, de percepcions contraposades, protagonitzat per la joia que, com un abril retrobat fa brollar en l'autora la seva néta Martina, que es torna una invitació alhora a il·lusionar-se i a fer blanç de la vida que Josefina Peraire qualifica d'espiral dels mil vertígens al poema introductori La interna paradoxa. Després d'aquest text, el llibre s'articula en quatre parts prouu diverses: Albades i onents, Impromptus, La natura als ulls i Glops efímers. Està il·lustrat amb ceràmiques i escultures de la mateixa autora.
Pell de temps (2009). En els haikús inicials de la primera part Aromes breus vol deixar enrere l'amargor que l'ha aclaparada en els darrers poemaris. A la segona part presenta els poemes com l'efímmer perennal per sempre ancora, l'instant de la bellesa, dins de la retina. A la tercera, anomenada Indrets explica que cada indret amaga un tresor que cal trobar i finalment, a la quarta part titulada Tardoral la descriu dient: Cau la presa dels dies de vertigen... floreix la calma.
Enfilo llunes (2011). En aquest poemari, l'escriptora medita, mar endins del seus sentiments sobre el gran llenç que és la vida; en els seus versos Peraire reflexiona sobre el pas del temps que va transformant la realitat quotidioana, aquí embellint-la i allà tenyint-la de melangia. Enfilar llunes, és doncs, una metàfora del pas dels dies i dels seus afanys, que queden reflectits en aquest poemari que exalta amb fils de colors els moviments de l'ànima: l'amor, el dolor, el goig i la nostàlgia de tantes experiències viscudes.
