Burillo, Lluís
Lluís Burillo i Toledano (Barcelona, 1975). Doctor en Comunicació Social per la UPF. Llicenciat en Història de l'Art per la UAB i en Periodisme per la UPF. Actualment és tècnic del Departament d'Educació i professor de grau i màster a la UPF i a la UOC. És autor, entre d'altres, de les monografies històriques de Serrallonga. El bandoler, les seves dones i la justícia; Flor de Maig: del cooperativisme al servei als municipis; Històries de vida. Fonts orals de la lluita obrera i l'antifranquisme al Baix Llobregat; i La fusta, el ferro i la fibra. Memòria oral de les darreres drassanes de Barcelona (1939-1992).
Serrallonga : el bandoler, les seves dones i la justícia. Barcelona, L'Esfera dels Llibres, 2008. Eren temps de crisi i les necessitats econòmiques el van portar a compaginar les feines agrícoles amb petits robatoris per sobreviure. Aviat va arribar a ser cap d'una banda que alternava els robatoris amb llargues estades a la seva masia, escapant sempre de les autoritats gràcies al seu coneixement excepcional del terreny. Finalment, va ser traït i empresonat pel duc de Cardona. Després de diversos dies de tortures, Serrallonga fou executat a la forca el 8 de gener de 1634 a Barcelona. Tot i que no es pot catalogar exactament com a bandoler polític, les seves malifetes eren utilitzades amb finalitats polítiques, guanyant així simpaties entre els contraris al govern de Felip IV. L'imaginari popular en va deformar la figura, convertint-lo en un bandoler romàntic enfrontat al poder autoritari i centralista.
Històries de vida: fonts orals de la lluïta obrera i l'antifranquisme al Baix Llobregat. Fundació Utopia Joan N. García Nieto : Estudis Socials del Baix Llobregat, DL (2008). El relat en primera persona, en aquest cas, dels protagonistes del moviment obrer i l'antifranquisme al Baix Llobregat a partir dels testimonis orals de les 64 persones entrevistades durant la dècada dels 90 per Joan N. García-Nieto, sacerdot jesuïta, sociòleg i dirigent obrer, i la seva germana María Carmen, professora d'Història Contemporània a la Universitat Complutense de Madrid; material custodiat per la Fundació Utopia i del qual el llibre n'ofereix al lector un resum en el CD que complementa la narració escrita.
La fusta, el ferro i la fibra: Memòria oral de les darreres drassanes de Barcelona (1939-1992), Angle, 2011. Recull els testimonis dels treballadors de les últimes drassanes de Barcelona entre 1939 i 1992. A través de la memòria oral, descriu l'evolució dels materials i tècniques, de la fusta al ferro i a la fibra de vidre. L'obra mostra les condicions de treball i la vida quotidiana als tallers navals durant el franquisme i la Transició. També reflecteix el progressiu declivi del sector davant els canvis econòmics i urbans. És un homenatge a un ofici i a una cultura marítima avui gairebé desapareguts.
Dalmau Costa : mestre de cerimònies de dues nacions. Barcelona : Fundació Josep Irla, novembre de 2020. Dalmau Costa i Vilanova (El Port de la Selva, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1974) inicia des de ben jove un intens compromís cívic, polític i cultural amb el catalanisme republicà que el porta a participar, el 1931, en la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya. El 1932 esdevé el primer cap de cerimonial del Parlament de Catalunya, i durant la Guerra Civil, també de la Generalitat. Amb la derrota del 1939, aquestes responsabilitats el duran a l'exili. A partir de 1944 prospera socialment i econòmicament a Mèxic, on esdevé tot un referent del món de la restauració i un relacions públiques excel·lent. Gràcies a aquesta nova posició i un compromís intacte amb el país, arriba a ser un dels principals mecenes culturals de l'exili català, —en complicitat amb la seva esposa, l'actriu Emma Alonso— sense abandonar mai, ni la militància al seu partit de tota la vida, ni la lleialtat a les institucions nacionals catalanes.
