Antoni Pladevall i Arumí parlarà de la seva trajectòria literària a la Biblioteca de Taradell
La xerrada servirà per conèixer la trajectòria literària de Pladevall, des dels seus inicis fins a l'actualitat, ja convertit en un autor consolidat de la literatura catalana. L'objectiu De Capçalera, que reclama un prestigi i una trajectòria per parts dels autors, és fer evident el vincle existent entre els escriptors catalans i les biblioteques públiques del país mitjançant una acció que té com a antecedent el fet que moltes biblioteques treballen de forma habitual amb escriptors i hi tenen un tracte continuat en el temps, que ha donat bons fruits a nivell de col·laboracions, suports i coneixements mutus. Dins aquest projecte es realitzen diferents activitats amb els autors.
A finals de juny, els membres del Club de lectura van realitzar amb l'autor la seva ruta literària per Mont-rodon, identificant llocs que apareixen als seus llibres i escoltant anècdotes que Pladevall va anar explicant. Concretament va proposar sis espais naturals o construccions que apareixen, gairebé tots, amb el nom real a la seva última novel·la, El dia que vaig fer vuit anys. Tot i així, també va fer referències a altres obres, com La lliça bruta, Massey Ferguson 35 o Terres de lloguer. En concret, l'escriptor va plantejar un recorregut per la masoveria la Caseta del Puig, el riu Gurri i el Pla de les Albes, les torretes de la Maria francesa, Can Pedrissa i Can Vivet (dita també Can Maier), l'escola de l'Enriqueta i el bar Can Jaume, la masoveria el Gurri Xic i l'Hostal Gurri Xic, i la masoveria Can Sentinella.
Antoni Pladevall i Arumí (Taradell, 1961) és doctor en filologia clàssica i professor de grec i de llatí. La poesia, la narrativa, la crítica literària i la historiografia cultural són els àmbits de la seva dedicació a l'escriptura i la investigació. Es va donar a conèixer amb els poemes Les noies de l'hoste, inclòs en el llibre col·lectiu 6 poetes 83 (Premi Amadeu Oller 1983).
Ha publicat ressenyes i articles de tema literari a Revista de Catalunya, Reduccions, Els Marges i Serra d'Or, i estudis de tema historiogràfic a Llengua & Literatura, Anuari Verdaguer i, sobretot, Ausa, la revista del Patronat d'Estudis Osonencs de la qual en va ser director entre 1990 i 1994. Com a escriptor ha publicat l'assaig La il·lustració a Vic. Les aportacions de Francesc de Veyan i Mola i Llucià Gallissà i Costa (2000), el dietari La mentida original (2000), les proses breus Quadern de Can Garbells (2002) i les novel·les La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003). L'èxit de crítica i públic li va arribar amb la novel·la Terres de lloguer, Premi Pin i Soler de narrativa 2005. També ha guanyat el premi Joaquim Amat-Piniella (2007) amb Terres de Lloguer, el premi Carlemany de novel·la (2008) amb La papallona negra i el Premi Prudenci Bertrana (2014) amb El dia que vaig fer vuit anys.
Una de les tasques que se li demana a l'autor dins el projecte De Capçalera, promogut per la Institució de les Lletres Catalanes i pel Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, és que escrigui un text explicant la seva relació amb la Biblioteca. Aquest és el que va escriure Antoni Pladevall i Arumí.
HISTÒRIA CERTA DE TRES BIBLIOTEQUES ESTIMADES
La combinació perfecta entre el clima hivernal d'Osona i el desajust dels horaris -lectiu i ferroviari- que regien el col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic i la Renfe va donar-me accés sovintejat, durant els estudis de secundària, a la dita "Biblioteca de la Caixa". Situada a la Rambla de l'Hospital, va ser la meva primera biblioteca.
L'última classe de la jornada s'acabava a les sis de la tarda, i el primer tren que havia de tornar-me a Mont-rodon no sortia fins a les set ben tocades, i molts vespres d'hivern, en comptes d'esperar-me a l'estació, preferia refugiar-me del fred viu o la boira baixa en aquell establiment atapeït de llibres que em trobava a la meitat del trajecte. Els beneficis eren evidents: hi regnava una temperatura molt més agradable, que em desencarcarava de seguida les galtes enfredorides, i el silenci rigorós que hi imposava la Maria Dolors Gafas, la directora, xiuxiuejant sonorament amb el dit índex de la mà dreta posat ben vertical davant la boca, era molt apte per resoldre-hi els deures de llatí, química o matemàtiques que tenia per a l'endemà.
Un vespre, enllestits els deures, vaig estirar un volum prim de la secció de poesia i, retornat a la cadira, en vaig començar la lectura. L'elecció no havia estat innocent. El llibre era Cops de cap a la lluna, de Francesc Codina i Valls, un fill de cosí meu que ja destacava com a poeta i filòleg, però que jo encara no coneixia personalment. Hi vaig quedar tan enganxat, a la música i al color i al pes dels seus versos, que de poc no perdo el tren. Tenia setze anys, o potser disset, com el malaurat carter jove de la cançó de Moustaki que traduíem a les classes de francès, i, seduït per la bellesa d'aquells poemes, vaig desitjar escriure com el meu parent desconegut. La contundència verbal de Cops de cap a la lluna havia empetitit de sobte els meus recents -imperfectes- tempteigs lírics orientats a evocar "el tren que no es detura al meu baixador" o "una euga que arrossega un parell de troncs oblidats cap al llenyer".
La Biblioteca Episcopal de Vic fou, durant els estudis universitaris de filologia clàssica a la UAB, la segona biblioteca que vaig freqüentar amb regularitat. Vaig visitar-la les tardes de tres estius sencers, de juliol a setembre. Marc Mayer, catedràtic de literatura llatina, va demanar-ne, un estiu que no tenia feina de manobre a l'empresa on treballava durant les vacances, si em faria il·lusió registrar els impresos d'autors clàssics grecollatins que es guardaven a "la biblioteca del senyor bisbe". Vaig acceptar a ulls clucs.
Havent dinat, recorria en bicicleta el Camí Ral que duia de Mont-rodon a Vic i, un cop dins el pati del Palau Episcopal, enfilava les dues escales dretes que menaven fins a la biblioteca. Traginava, en estibes de quatre o cinc, edicions voluminoses d'obres d'Homer, Sòfocles, Virgili, Horaci, Ovidi o Ciceró -impreses entre els segles XVI-XVIII a París, Londres, Roma o Amsterdam- fins a una de les taules que ja havia utilitzat, sembla, mossèn Cinto Verdaguer, i tot seguit les catalogava seguint les instruccions del Dr. Gros. Era molt emocionant. Els meus dits tocaven, tarda rere tarda, edicions de luxe dels clàssics curades pels millors filòlegs europeus.
La tercera biblioteca és la de Taradell, el meu poble, i porta el nom d'un altre fill de cosí: l'admirat capellà i historiador Antoni Pladevall i Font. No hi he fet deures estudiantils, ni tampoc hi he catalogat llibres, tasca sobradament coberta per Eva Leucó, la seva directora, i la resta del competent grup de bibliotecàries. No. Mesuro la seva companyia entranyable en clubs de lectura, conferències, lectures de poesia, lliurament del premi literari Solstici i altres activitats que organitza anualment.
Aquesta biblioteca presenta una característica especial que em fa avergonyir una mica: conserva i cedeix en préstec als seus usuaris exemplars de les novel·les que he publicat els darrers quinze anys. Últimament, a més a més, les seves responsables volen que en sigui "l'Autor de capçalera". M'he anat empassant més glopades de vergonya, però avui, finalment, els dono les gràcies per una cortesia immerescuda que em sembla, tanmateix, molt sincera. Acabo de rendir-me.
