Segona part del documental sobre la història de l'Agrupament Rocaguinarda (1972-1986)
La projecció de l'audiovisual 'Vella Xiruca' elaborat pel Grup de Recerca es podrà veure el divendres 6 de novembre a la Biblioteca. La tercera part (1987-2017) està prevista per l'estiu vinent.
Una colla d'amics, moltes ganes de fer coses i una motxilla plena d'il·lusions van ser l'origen de la represa de l'Agrupament Rocaguinarda l'any 1972. A partir d'aquell any el Cau va créixer fins a reunir centenars d'infants i joves, va recuperar tradicions, va dinamitzar la vida cultural de Taradell i va deixar una empremta que encara avui perdura en el record de tota una generació. Aquest sentiment és el que s'ha volgut recuperar en el documental, de 59 minuts, que narra la segona part de l'Agrupament escolta taradellenc.
Per a l'elaboració d'aquesta segona part s'ha comptat amb la participació de diverses persones que en van formar part i s'han fet 36 entrevistes: David Altimir, Jordi Altimir, Josep M. Altimir, Isabel Autonell, Montse Autonell, Margarita Blanch, M. Jesús Bosch, Imma Cabanas, Mercè Cabanas, Pere Casadevall, Dolors Casanovas, Carme Coll, Xevi Cuní, Carme Esquís, Jordi Freixas, Maria Godayol, Josep Generó, Fàtima Izquierdo, M. Dolors Izquierdo, Toni Morcillo, Gerard Paredes, Xevi Ramírez, Toni Reig, Eva Relats, Lídia Relats, Josep Riera, Pere Riera, Xavier Riera, Amadeu Segalés, Joan Serra, M. Rosa Tió, Mari Valverde, Antònia Victori, Ramona Vila, Joan Vilamitjana i Teia Vilardell.
També s'ha fet servir tres entrevistes de l'Arxiu del Grup de Recerca (Josep Riera, Toni Morcillo i Pere Blanch).
El documental es complementa amb imatges del Fons de l'Arxiu Fotogràfic i documentació del fons de l'Agrupament.
Els inicis
Tot va començar amb una conversa entre amics. Tenien setze o disset anys i, parlant de la seva infantesa i dels records que guardaven com a escoltes que havien estat de l'Agrupament, va sorgir una idea que acabaria transformant la vida de moltes famílies de Taradell: per què no tornar a posar en marxa el Cau?
Era l'any 1972. Aquella colla de joves, que compartien l'afició per les excursions i la muntanya i que alguns havien estat llobatons, trobaven a faltar un espai per als infants i joves del poble. "A Taradell, a part del futbol, no hi havia res per a la canalla", recorden. La proposta va anar prenent forma en les trobades i converses que feien a casa d'uns i altres, fins que la idea es va convertir en un projecte real.
Una travessa pel Montseny va acabar sent decisiva. Durant una excursió, una boira espessa i un vent fort els van fer desistir de continuar cap a Matagalls. Es van quedar a dormir a Sant Segimon i, en aquella conversa improvisada, va aparèixer la pregunta que ho canviaria tot: "Per què no tornem a muntar el cau?". Tots (en Joan Vilamitjana, en Joan Serra, en Josep Güell, en Toni Morcillo i en Josep Riera) s'hi van engrescar.
Un començament modest que va créixer de pressa
Els primers passos van ser els propis de qualsevol projecte que neix de la voluntat i de la il·lusió. Van anar a buscar els antics caps de l'agrupament perquè els expliquessin com funcionava, quines activitats s'hi feien i com podien començar. Aquells que havien estat els seus referents quan eren petits també van voler col·laborar-hi: uns van cedir una destral, altres una tenda de campanya o un fogó. Amb aquell material recuperat i moltes ganes de treballar, el nou equip es va posar en marxa.
Els primers infants van arribar a comptagotes. El primer dia que van obrir les portes, al local del carrer del Casino, n'hi havia tot just cinc. Però la resposta va ser ràpida. Quan ja eren una desena o una dotzena, van organitzar una primera sortida al Castell d'en Boix. Aquella excursió simbolitzava l'inici d'una nova etapa.
L'Agrupament va créixer amb una rapidesa que ni els mateixos impulsors s'esperaven. El que havia començat com una iniciativa d'una colla d'amics va arribar a reunir, entre infants i caps, unes 200 o 250 persones en els moments de màxima participació. Els primers cinc o sis caps es van convertir en un equip d'entre quinze i vint persones.
Una de les transformacions importants va ser l'obertura de l'agrupament a les nenes, cap al 1974. Fins aleshores, l'activitat havia estat principalment masculina, però ben aviat es van incorporar les daines i també les primeres caps amb moltes ganes i, com elles mateixes recorden, pràcticament sense experiència prèvia.
Per a moltes nenes, entrar al cau va significar també obrir una porta que fins aleshores no sempre tenien a l'abast. Algunes van haver de convèncer els pares perquè les deixessin participar. Una vegada dins, van descobrir un món d'excursions, jocs, campaments i amistats que els ha quedat gravat per sempre.
Camises, fulards, banderoles i cançons
L'Agrupament tenia una organització pròpia i una identitat molt marcada. Els infants es distribuïen en diferents grups segons l'edat: daines i llobatons, ràngers i guies i pioners i caravel·les. Les sisenes i les patrulles permetien organitzar les activitats i fomentar el treball en petit grup.
Cada grup tenia la seva banderola, amb el nom i el dibuix identificatiu. La camisa blau cel, el pitet blau marí i els distintius de cada grup formaven part d'aquella imatge col·lectiva dels primers anys. Amb el temps, l'uniforme va anar perdent protagonisme i el fulard es va convertir en el principal element identificatiu de l'Agrupament. Però el més important no era la indumentària ni els símbols, sinó el que s'hi aprenia. Els caps volien transmetre l'estimació per la natura, el respecte pels altres, la convivència, la responsabilitat i el treball en equip. L'agrupament estava vinculat a l'escoltisme de l'època i sota l'empara del Bisbat de Vic, amb uns valors que es resumien en el lema fe, natura i país.
Els caps també havien d'aprendre sobre la marxa. Alguns recorden la necessitat d'assessorar-se en qüestions sanitàries, d'organitzar les assegurances, de preparar activitats i de formar-se per poder assumir la responsabilitat de tenir cura dels infants. La feina era molta: reunions entre setmana per preparar les activitats, trobades de caps els divendres i reunions amb els nens els dissabtes.
El Castell d'en Boix, escenari de grans records
Hi havia una data assenyalada en el calendari del Cau: el 12 d'octubre. Aquell dia se celebrava la inauguració del curs al Castell d'en Boix. Els infants i els caps pujaven la vigília, sovint a les fosques, i passaven la nit sota la gran balma. Hi havia foc de camp, cançons, històries, representacions i moltes rialles.
L'endemà al matí arribaven els pares i els més petits, es preparava una xocolatada i se celebrava una missa. També era el moment dels passos d'unitat i del lliurament del fulard, un símbol molt esperat pels infants perquè representava el pas a una nova etapa dins l'agrupament.
Per a molts, aquella primera nit sota la balma és un dels records més intensos de la seva infantesa. El lloc, que de petits semblava immens, encara avui els desperta emocions quan hi tornen.
Les excursions i els campaments eren, sens dubte, l'eix central de l'activitat. Cada dissabte hi havia reunió, jocs, activitats i sortides. Durant l'any es feien campaments de Setmana Santa i, sobretot, els campaments d'estiu, que representaven el gran moment de culminació de la temporada.
La preparació exigia una bona organització. Calia trobar els terrenys, demanar permís als propietaris, preparar els menús, comprar els aliments, transportar el material i organitzar les tasques de cada dia. La intendència era una feina important, i també hi havia moltes perseone que hi col·laboraven.
Els records dels campaments són plens d'anècdotes. Hi ha qui explica com, en una travessa, van acabar preparant una olla tan gran d'arròs que van haver de remenar-la amb el mànec d'una destral. Altres recorden una nit a Savassona en què alguns caps van preparar una gravació amb campanades, cadenes i udols de llop per espantar els infants. O aquella ocasió en què tres caps i un grup de nens es van perdre i van haver de demanar aixopluc en una casa de pagès i quedar-se a dormir allà. També hi ha la història d'una excursió pel Montseny que es va allargar durant setze hores perquè no trobaven el camí. Són vivències que avui provoquen somriures, però que també fan pensar en la responsabilitat que assumien aquells caps, sovint molt joves, que havien de gestionar grups nombrosos sense els recursos de comunicació que tenim actualment.
Un Agrupament que va anar molt més enllà de les excursions
Si alguna cosa va caracteritzar aquella etapa de l'Agrupament Rocaguinarda va ser la seva implicació en la vida de Taradell. El Cau no es limitava a organitzar activitats per als seus membres: participava activament en les festes i iniciatives del poble i, en molts casos, acabava assumint tasques que necessitaven mans i voluntat.
Per Nadal, una de les activitats més esperades era el pessebre vivent. Durant setmanes, els caps i els infants preparaven les cabanes amb canyes, troncs, herbes i boixos. S'hi representaven diferents escenes i fins i tot es cuinaven farinetes amb cansalada per oferir als visitants. El pessebre es va fer en diversos indrets, com la caseta de l'Hortalà, la Codina, la Font Gran i els jardins de la Torre del Tint.
El Cau també va recuperar tradicions populars que s'havien anat perdent. Va tornar a engegar el ball de bastons, els balls de gitanes i de cintes i les caramelles. Una altra responsabilitat que van assumir va ser l'organització de la cavalcada de Reis. També col·laboraven en el dinar de la festa dels avis, participaven en iniciatives solidàries, com les campanyes contra la fam i organitzaven concursos de pessebres, parades de castanyes, recollides d'ampolles de cava i diferents activitats per aconseguir diners i comprar material.
Perquè els recursos econòmics eren limitats i calia buscar-se la vida. Pintaven pessebres als carrers, feien feines de paleta, i s'inventaven qualsevol activitat que els permetés finançar excursions, tendes i material.
La recuperació del patrimoni i l'entorn
L'estima per la natura no es quedava en les excursions. L'agrupament també va impulsar accions per recuperar i donar a conèixer el patrimoni natural i històric de Taradell.
Una de les iniciatives va ser la recuperació de fonts del terme. A partir del coneixement que en tenien alguns veïns, els membres del cau anaven a buscar-les amb els infants, les localitzaven, netejaven els accessos i recuperaven espais que havien quedat amagats per la vegetació o havien desaparegut pràcticament de la memòria col·lectiva. D'aquí en va sorgir la reedició del llibre Les fonts de Taradell amb il·lustracions de Pere Formiguera. També es va impulsar un monument dedicat a mossèn Vilacís.
Tres locals fins arribar a Can Just
El creixement de l'agrupament també va fer necessari trobar espais adequats per a les reunions i les activitats. Del passatge del Casino es va passar als pisos d'en Josep Pladevall, a la carretera de Mont-rodon; després a la Torres del Tint i finalment a Can Just.
Cedit per l'Ajuntament, es va aconseguir un contracte de cessió per cinquanta anys. L'edifici estava molt deteriorat i calia una intervenció important per poder-lo convertir en un espai útil per al cau.
La reforma va ser un exemple de treball col·lectiu. Entre els membres de l'agrupament hi havia paletes que van assumir bona part de les feines, però també s'hi van implicar pares, fusters, electricistes i altres professionals del poble. També es van buscar subvencions i ajuts, es van fer gestions amb l'Ajuntament i la Diputació i es van organitzar activitats per aconseguir recursos. En total, la reforma va representar una despesa d'uns cinc milions de pessetes.
Una experiència que va marcar tota una generació
Quan els antics membres de l'agrupament miren enrere, les paraules que més es repeteixen són amistat, companyonia, llibertat, aprenentatge, compromís i creixement personal.
Per a molts, el Cau va ser l'espai on van aprendre a espavilar-se, a conviure amb persones diferents, a assumir responsabilitats i a treballar en equip. Les excursions i els campaments els obligaven a prendre decisions, organitzar-se, preparar el menjar, trobar un lloc on dormir i tenir cura de l'entorn. Els caps acompanyaven els infants, però també els donaven autonomia perquè descobrissin les seves pròpies capacitats.
I aquesta experiència no va ser important només per als nens i nenes. Els mateixos caps reconeixen que aquella etapa els va formar profundament. Amb poc més de vint anys, assumien responsabilitats enormes, organitzaven activitats per a desenes d'infants i gestionaven tota la logística dels campaments. Ho feien amb una barreja d'inconsciència juvenil, entusiasme i una gran estima per la feina que desenvolupaven.
L'Agrupament Rocaguinarda va esdevenir una escola de vida, un motor de dinamització cultural i social i un espai de trobada que va contribuir a fer poble.
