Tot i que molta gent en diu Remenedor, el motiu de la casa on va néixer Joan Pressegué és Can Revenedor de Taradell. El seu avi,era fill del Pressegué de Sant Martí de Centelles, casat amb Maria Marfà de Sev. Van venir a viure a Taradell on van posar una botiga de pinsos. D’aquí ve el nom de revenedor, perquè comprava i venia. El matrimoni Pressegué-Marfà va tenir quatre fills.
En Joan Pressegué va ser una persona, des de sempre, molt vinculada en l’activitat cultural del municipi. De les seves primeres festes majors en recorda la quantitat de gent que es reunia a casa seva, fins a 25 persones havien compartit taula el dia central de la festa. Quan hi havia més gent però era quan mataven el porc, amb 50 o 60 persones. Després es repartia el ‘tastet’ "quedava poc més de mig porc per la família". De la seva infantesa es recorda que, sense calefacció, s’havien d’escalfar amb la llar de foc i pedres i que no hi havia neveres per refrescar.
El seu pare era pagès i tenia terres d’arrendament. En aquella època, el dia de Tots Sants era el dia que s’havia de pagar l’arrendament. Només es pagava un cop a l’any i com diu la dita, es feia per Tot Sants perquè “Todos los Santos, todos los demonios”. Tenia el camp de futbol de la Rectoria al costat de casa. Així que la seva infantesa se la va passar jugant allà amb una pilota. També als cartrons, amb les rotllanes i les caixes de mistos i les baldufes, però sobretot, a futbol.
De l’escola a l’ofici de pintor
Quan va començar la Guerra tenia 12 anys. Abans havia anat amb Mn. Llorenç Bellpuig mentre que durant la Guerra va anar al col·legi públic i més tard amb l’Anastasi Aranda. També va anar a les Monges Dominques i a l’escola Nacional: primer a baix a l’Ajuntament, més tard a l’edifici de les Monges i finalment al 'Matadero!, amb Doña Nita. Després de la Guerra va anar a col·legi als vespres amb un mestre casat amb una filla de Can Vilacís. Els estudis de català els va tenir gràcies a Mn. Llorenç mentre que durant la Guerra estudiaven amb català i castellà barrejat. Com que el seu pare era pagès li va tocar, moltes vegades, anar-lo a ajudar. De seguida però va buscar un ofici. Primer va fer l’aprenantatge de torner durant quatre anys, a Can Torner. Va ser abans d’anar a la mili. A la tornada però, va començar a fer de pintor. Li agradava fer coses a l’aire lliure i va fer tot l’aprenantatge sense cobrar ni cinc cèntims. L’ofici de pintor el va aprendre d’un oncle que tenia a Vic, en Llorenç. Entremig també va fer de manobre en la construcció de la fàbrica de Can Costa. Aquí és on recorda que el tèxtil ha estat molt important per Taradell, un poble que ha anat creixent, tant d’habitants com t’estiuejants.
L'Esbart Sant Genís
Membre molt actiu a l’Esbart Sant Genís recorda la figura de Vicenç Orriols en la Fundació d’aquest. Ell, juntament amb la seva germana, en Jordi Recorder i en Joan Roma de Can Cotxes ensenyaven a ballar sardanes i els hi van demanar de fer un grup de dansa. L’alcalde d’aquella època, en Vicenç Autonell, els va cedir un local de l’Ajuntament per els assajos. Després va arribar Mn. Genís Padrós al poble i va ser quan va sorgir la idea de muntar l’esbart. Mn. Padrós coneixia a en Vicenç Orriols, de l’esbart manresà, i d’aquí va néixer l’esbart i una gran amistat entre en Joan Pressegué i en Vicenç Orriols. Diu que “de l’esbart n’estic molt orgullós, més que del teatre”. En Vicenç Orriols quan venia a Taradell s’estava a Can Tuneu “i no li cobraven ni manutenció ni estada”, explica Pressegué.
El teatre
Parlar d’en Joan Pressegué és parlar de teatre i del Centre Catòlic. El seu pare ja en feia i més d’una vegada havien coincidit fent ell de Satanàs i el seu pare de Llúcifer. Era una època en la que els homes i les dones havien de fer teatre per separat, cadascú per la seva banda. Però, per substituir la falta de dones, els homes no es vestien de dona, sinó que "te l’havies d’imaginar". Una de les obres que més recorda és Víctimes de la missió. El teatre era una manera de poder sortir de casa: “Si volies sortir havies de buscar opcions com el Centre Catòlic o més tard el Maricel i el Casino”. Més tard ja es van barrejar i es van poder fer obres conjuntes.
Les primeres obres amb homes i dones junts que van fer hi havia la Nita Pressegué, la Maria Verdaguer i la Carme Roma. Així va ser com es van ajuntar el grup de dones i homes amb Joan Casanovas i Jacint Sallés de directors. Especialment recorda com a director en Sallés: “et deixava fer molt i ens deia que perquè ens n’havia d’ensenyar si en sabeu més que jo”, recorda. Abans de la Guerra en Jacint Sallés havia fet teatre al Casino. L’última obra, amb més de 69 anys dedicats al teatre, que va fer va ser El vestit marevellós. També recorda l’Aguilota del Castell o Soldats de Sant Marçal adaptada només per a homes sols.
D’Acció Catòlica a la Comissió de Festes
Personatge molt actiu sempre va col·laborar amb moltes entitats del poble. Va ser un dels creadors de l’homenatge a la Vellesa juntament amb en Carles Pagès, que en va ser el president i en Joan Tió. Recorda que van acompanyar a visitar a tots els avis del poble perquè no coneixien la festa i els hi vam explicar la idea, que havia sorgit d’en Carles Pagès. Va ser tot un èxit”, explica. La Rosa Pladevall, de Cala Rosa, en va ser la primera presidenta. Durant 18 anys va col·laborar en aquesta festa i era qui la presentava. S’hi va implicar com a membre d’Acció Catòlica.
Tot i no formar oficialment part de la Comissió de Festes, fins als anys 80, sempre hi va col·laborar. N’era la veu: qui rebia els Reis, qui presentava tots els actes,...fins i tot després que el Centro es cremés.
