Va néixer a Vic el 30 de novembre del 1929. Va ser la segona de set germans. Els seus pares eren de Malla i Santa Eugènia de Berga respectivament. Primer van viure a Vic perquè el seu pare hi treballava portant un autocar. Allà van néixer dos fills: el gran, en Josep, i ella. Després van anar a Sant Julià, on va néixer la Mercè, i després a Granollers i a Barcelona fins que va esclatar la Guerra. Llavors van anar a viure a casa els seus avis materns, a Fontanelles, Santa Eugènia de Berga. Un cop acabada la Guerra van anar a viure a Taradell.
La Guerra
De la Guerra en recorda que vivien espantats. A casa els seus avis van acollir cinc refugiats, una família, i també dos capellans. Recorda diversos amagatalls com un armari doble o un forat en un arbre que havien hagut de fer servir diverses vegades els refugiats. No van patir gana però havien de menjar de tot. També naps. Quan hi havia els bombardejos s’havien d’estirar en un pla amb un canya a la boca per no trencar-se la llengua. També recorda la Retirada i com molta gent marxava cap a Sant Marc i com van fer una gran missa de campanya a casa la seva iaia. Durant aquest temps el seu pare es cuidava del tren a Vic i no va haver d’anar a la Guerra. En canvi, un seu tiet si, i van estar molt temps sense saber-ne res.
Arribada a Taradell
Primer van anar a viure al costat del Rostar i el seu pare va comprar una bici per poder treballar. Feia de recader i amb un mocador de farcell feia estraperlo al tren entre Balenyà i Barcelona. Després va comprar un cotxe i finalment un camió per acabar convertint-se amb l’empresa Transports Pla. Després van fer la casa, al passeig Domènec Sert. Ella volia anar a treballar però el seu pare no ho va voler i havia de fer feines de la casa i brodar. Brodava per particulars i més endavant també per empreses de Vic. Després de la Guerra va ser l’època del racionament: Els donaven una cartilla i cada cop els hi tatxaven a canvi d’un panet de blat de moro.
L’oci
Explica que la seva distracció era anar a la rectoria, on hi havia el Casinet, un local situat a baix a la Rectoria on els joves es reunien per cantar, assajar... Precisament ella sempre ha cantat i recorda a Mn. Vidal com un dels millors mestres de cant. Més endavant ella va formar part de les Filles de Maria tot i que la van acabar expulsant per portar la màniga a mig braç (no podies ensenyar el braç fins al colze). També, juntament amb la Maria Rosa de Can Prat, portaven les noies a fer exercicis. Explica que anaven fàbrica per fàbrica a convèncer la gent i marxaven vuit dies a Sant Cugat tancades en una casa a fer exercicis espirituals. Les noies que hi anaven ho tenien tot pagat, l’estada i fins i tot els hi pagaven com si anessin a treballar. Formava part d’Acció Catòlica i això, en aquella època, volia dir que no podies anar a ballar ni anar a qualsevol altre local encara que t’agradés un noi. Anava al cine i recorda com categoritzaven les pelis com a verdes tant sols pel fet de fer-se un petó a la boca.
Ca l’Albert
Va festejar un any i mig amb l’Albert Molist, de Ca l’Albert, coneguts per la fonda i l’espardenyeria, encara que el seu home treballava de forner. La fonda, situada a La Plaça, tenia molta anomenada i personatges importants com en Segarra hi va passar molt anys abans no es va fer la casa a Taradell. Eren molts els estiuejants que hi feien estada, i quan no hi cabien, buscaven cases per poder anar a dormir, però igualment anaven a dinar allà o a jugar a cartes. Altres personatge destacats que també hi havia passat era el Dr. Carrera. La Margarita Casassas els ajudava. La fonda només estava oberta a l’estiu, a l’hivern tenien tancat, i es dedicaven més al negoci de l’espardenyaria, tot i que era molt petit. L’Esperança volia continuar amb el negoci de la fonda quan la iaia de Ca l’Albert es va posar malalta, però al final la van tancar i va ser llavors quan van obrir la botiga nova al carrer de la Vila, on s’hi van fer la casa. Amb la botiga nova, l’Esperança no va deixar de brodar, tot i que el negoci va funcionar molt bé. De les típiques espardenyes de Set Vetes que venien al principi a la botiga vella, passant per les sabates de llana pels homes, amb la nova botiga van anar introduint noves tendències i marques que van funcionar molt bé. Amb la jubilació va arribar el tancament de la botiga, segons l’Esperança, “vam tancar en el moment clau, just abans de la crisis”.
Porta més de seixanta anys cantant a la coral de l’església, també pinta i fa manualitats.
