Quan va arribar a Taradell tenia 20 anys. La seva infància va ser dura. No va conèixer el seu pare i va perdre la seva mare amb 8 anys. En aquesta edat i a causa d'aquestes circumstàncies la van portar a Vic però al cap d'un any, una de les persones de confiança de la seva mare, se'n va fer càrrec. Les circumstàncies de la vida la van portar a conèixer la Magdalena, una llevadora de Ripoll que va ser qui la va introduir en l'ofici de llevadora, ja que des de molt jove la Lola l'acompanyava a fer les visites i l'ajudava en allò que podia: “M'agradava escoltar el què deien i en vaig anar aprenent”.
Va arribar a Taradell l'any 1944 i des del primer moment es va posar a fer de llevadora. Ho va fer recomanada per la mateixa Magdalena que “coneixia a gent i m'hi va fer venir. Era molt jove, però ja en sabia”. Els seus millors estudis havien estat les pràctiques ja que té clar que “per aprendre s'ha de veure”.
Recorda el primer infant que va ajudar a néixer i com havia d'anar també a assistir a les dones que vivien a fora de Taradell: “Anava a tot arreu, al poble, a pagès” i s'encarregava de tot. Els estris necessaris per assistir el part eren molt simples. La Ilevadora treballava bàsicament amb les mans, tot i que també necessitava aigua calenta, tovalloles netes, sabó, alcohol i cotó per a la neteja de la mare i del nadó. La seva feina però no s'acabava amb el part sinó que havia d'anar cada dia a veure a la partera fins que queia el cord´umbilical.
La llevadora també tenia un paper principal en els batejos. Era la persona que portava l'infant a l'església i es feia com a molt tard 8 dies després del naixement fet que impedia que moltes vegades les mateixes mares no poguessin assistir als bateig dels seus propis fills.
Per poder fer de llevadora calia treure's un títol i ella finalment no se'l va treure. Tot i així, moltes cases l'avisaven perquè els ajudés en el part.
Es va casar amb en Pere Solà, de Cal Terrisser i que feia de manyà. Va tenir cinc fills, dos nens i tres nenes. La vida de casada i de mare li va obligar a deixar pràcticament el treball ja que “tenia molta feina a casa” i, tot i que recorda algunes de les festes que es feien al poble en aquella època, comenta que “hi havia molta misèria en tot, es guanyava molt poc, però sempre hi havia alguna cosa per disfrutar”.
