Ja fa més o menys un mes que vam inaugurar la 3a temporada de Fem Salut! Sapigueu que hem canviat l'horari: ara el directe és el dissabte de 9:00 a 10:00 i la redifusió és el dimarts de 20:00 a 21:00. A part d'això, en principi cap més novetat.
En el primer programa d'enguany us vam recomanar el Barcelona Esport & Natura Festival i la Festa de l'Esport a Manlleu, us vam llistar les fruites, verdures, peixos i marisc de temporada i us vam invitar a que cuineu un pastís nord-holandès, vam comentar una mica l'article "Els pares com a mestres" de Borja Vilaseca i per acabar, com sempre, us vam proposar vàries activitats esportives pels propers caps de setmana. Tot seguit us detallem tot això, secció per secció. I us enllacem al podcast.
L'anotació - Carme Tuneu -
El darrer cap de setmana de setembre van tenir lloc dos esdeveniments d'allò més interessants relacionats amb l'esport:
Barcelona Esport & Natura Festival 2013
Festa de l'Esport a Manlleu
Receptes i remeis de l'àvia Francesca d'Alcanar – Francesca Membrives -
Podeu repassar les fruites i les verdures del mes de setembre a Euroresidentes.
I podeu repassar els peixos i el marisc del mes de setembre a Inforecetas.
A més a més, us invitem a que cuineu un poffert, que és un pastís nord-holandès.
Mens Sana In Corpore Sano - Emília Bosch -
Els pares com a mestres
(Article de Borja Vilaseca)
Els nostres progenitors ho han fet el millor que han sabut, carregats amb els seus propis problemes i defectes. Donar-los la culpa de les nostres carències és un signe d'immaduresa que hem de superar per enfortir-nos.
Explica una història que uns pares van entregar unes monedes al seu fill. No se sap quantes eren ni tampoc si estaven fetes d'or, de plata o de coure. I el jove, indignat, els va cridar: “Aquestes no són les monedes que em mereixo! Quina injustícia!”. Seguidament va donar un cop de porta i va sortir de casa els seus pares amb el cor ple de dolor.
Durant anys, la lluita, el conflicte i el patiment van marcar la vida d'aquell jove. Sense monedes se li feia molt difícil viure. Per això va decidir anar a buscar-les en un altre lloc. Va pensar que apareixerien a l'iniciar una relació de parella. Poc després es va casar, però ni rastre de les monedes. Més tard va tenir el seu primer fill. “Segur que les té ell”, va pensar. Un parell d'anys més tard va confirmar que no era així. Mogut per la seva tossuderia, va tenir un segon fill. Però les monedes tampoc estaven allà.
Casat i amb dos fills, no aconseguia omplir el seu buit. A la seva vida li mancava sentit. I continuava patint. Cap als 40 anys, el protagonista d'aquesta història va decidir buscar un terapeuta. Després d'un profund procés d'autoconeixement, finalment es va alliberar del dolor i per fi va veure amb claredat on estaven les monedes. Amb llàgrimes als ulls, va tornar a casa dels seus pares, va demanar disculpes i els va agrair tot el que havien fet per ell. I entre abraçades els va demanar que, per favor, li tornessin les monedes: “Ara sé que són les que necessito per ser feliç i seguir el meu propi camí”. Al sortir de casa dels seus pares i acomiadar-se carinyosament d'ells va notar com la lluita, el conflicte i el patiment van començar a allunyar-se d'ell. En el moment en que va acceptar, va prendre i va agrair les monedes dels seus pares, es va reconciliar amb sí mateix i amb la vida.
No hi ha culpables. “Fem el que fem, els nostres fills creixeran amb algun trauma per la manera en la que van interpretar les coses que vam fer” (Sigmund Freud)
Aquest conte, inspirat en el llibre On estan les monedes?, de Joan Garriga, il•lustra el camí que tots podem escollir per resoldre part dels nostres conflictes interns. No en va, l'ombra del papa i la mama és allargada. I amaga algun dels nostres pitjors temors i es nodreix de les ferides que més ens costa curar. D'aquí que molts adults s'hagin distanciat emocionalment dels seus pares.
Degut a la nostra falta de maduresa, els fills acostumem a culpar als nostres progenitors pel tipus d'inseguretats, carències i frustracions que arrosseguem des de la infància i que es van accentuar durant l'adolescència. I en definitiva, els neguem la nostra estimació perquè ells no ens van estimar com ens hagués agradat. Seria meravellós que tots els pares estimessin als seus fills com aquests necessiten. Però no és així. Com ens estimaran els nostres pares si no saben apreciar-se a sí mateixos?
Els nostres pares i mares, abans d'aquesta condició, van ser éssers humans. I tenen les seves pròpies ferides. Ens queixem de la nostra motxilla emocional quan en general ells carreguen una maleta bastant més pesada. Els nostres progenitors ho han fet el millor que han sabut. Aquesta és una lliçó de la vida que molts aprenem massa tard. Normalment quan ens convertim en pares i comprenem lo desafiant i esgotador que pot ser educar un fill. De sobte recordem que d'un dia per l'altre van deixar de ser els protagonistes de les seves pròpies vides.
Dependre de l'aprovació dels pares dificulta que siguem lliures per seguir el nostre propi camí.
Emancipar-se emocionalment dels nostres pares consisteix en tallar definitivament el cordó umbilical que ens manté lligats amb ells. Dependre de la seva aprovació dificulta que siguem lliures per seguir el nostre propi camí en la vida. No en va, convertir-se en una persona adulta implica haver resolt els nostres traumes de la infància. El fet de que seguim en guerra amb els nostres progenitors posa de manifest que seguim sense sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos. Per això es diu que l'adolescència se sap quan comença, però no quan acaba.
“La maduresa consisteix en acceptar i estimar els teus pares tal com són, sense esperar que ells t'acceptin i t'estimin com ets” (Irene Orce)
Deixar d'esperar alguna cosa dels nostres pares, incloent que ens acceptin, que ens recolzin i que ens estimin. Així és com comencem a acceptar-nos, recolzar-nos i estimar-nos, enfortint l'autoestima i la confiança en nosaltres mateixos. L'indicador més fiable de que hem conquistat la maduresa emocional és que estiguem agraïts per tot el que hem rebut dels nostres pares. O, millor dit, per l'aprenentatge derivat de com s'han relacionat amb nosaltres. És cert que hi ha fills que han heretat falta d'afecte, mals tractes i inclús deutes. No obstant, el viatge de l'emancipació implica entendre que en cada problema o adversitat s'amaga un aprenentatge ocult, que és precisament el que necessitem per conèixer-nos i saber veritablement per què estem aquí.
Al comprendre i perdonar els errors dels nostres pares, ens alliberem d'ells. A partir de llavors, al mirar enrere només veiem gratitud. I cada cop que caminem cap endavant, el nostre cor s'omple de confiança. El primer pas per transitar aquest camí consisteix en qüestionar la manera en la que hem interpretat la nostra història familiar. I seguir qüestionant-la fins que aconseguim posar en ordre el lloc d'on venim, acceptant, valorant i agraint de cor les monedes que al seu dia ens van entregar.
L'agenda - Carme Tuneu -
CAMINADES
29/09/2013 Ruta de l'aigua, a St Feliu de Guíxols (20 km)
29/09/2013 Marxa Popular "Les Platges de Lloret" (11 km)
06/10/2013 Caminada Popular de Calldetenes i 1a Cursa Popular (12 km / 21 km)
CURSES
29/09/2013 Cursa Atlètica del Voltreganès (10 km)
29/09/2013 1a Cursa de Muntanya "Saltamarges de Roda de Ter" (11 km / 23 km)
29/09/2013 1r Trail del Camí Ral Olot-Vic (46 km)
06/10/2013 Cursa Ciutat d'Olot - Fires de St Lluc (10 km)
06/10/2013 Caminada Popular de Calldetenes i 1a Cursa Popular (12 km / 21 km)
MARXES EN BICI
28/09/2013 2 hores de resistència BTT Les Masies de Roda (circuit de 2'6 km)
29/09/2013 BTT Picapedrer, a St Bartomeu del Grau (12'5 km / 25 km / 38 km)
05/10/2013 Marxa BTT Rupit i Pruit (29 km / 42 km)
06/10/2013 Bicicims Manlleu (70 km / 98 km)
PODCAST
Feu clic aquí i escolteu el programa!
