Albert Om torna a Taradell amb els records, les paraules i la memòria familiar de 'Què dirà la gent?'

A partir d'aquests indrets, Om va recuperar episodis de la infantesa i la joventut, des dels primers partits de futbol fins als diumenges a la tarda al Maricel, quan els joves s'empescaven maneres d'entrar-hi abans de tenir l'edat permesa. També va recordar anècdotes familiars que van provocar més d'un somriure, com la vegada que, amb només onze anys, va beure una ampolla de xampany durant una revetlla de Sant Joan i va intentar convèncer la seva mare que el que havia begut era Coca-Cola.

Però darrere d'aquestes històries divertides hi ha una voluntat més profunda: preservar una manera de viure i de parlar que, amb el pas del temps, corre el risc de desaparèixer.

I és que un dels fils centrals de Què dirà la gent? és l'homenatge a la generació dels pares, que va viure una realitat molt més dura que la de les generacions posteriors. Om va reflexionar sobre com les famílies van passar d'un temps marcat per les privacions, la repressió i les conseqüències de la Guerra Civil a una vida amb noves oportunitats i més llibertats.

En aquest sentit, va compartir la història de la seva àvia Maria, que va quedar vídua durant la guerra amb dues filles petites i una tercera a punt de néixer. Va haver de tirar endavant la família i obrir una taverna al carrer de Sant Pere, en una època en què moltes dones van assumir responsabilitats enormes sense gaire reconeixement.

L'autor també va recordar les dificultats que va viure la seva mare, que va haver de deixar els estudis de ben jove per treballar i que, després de casar-se, va abandonar la feina quan va anar a viure a casa dels sogres. D'aquella experiència en va quedar una frase que Om ha volgut preservar al llibre: "Em van robar la joventut", a la qual la seva mare afegia que no li havia passat només a ella, sinó a totes.

Per a Om, recuperar aquestes històries és una manera d'entendre d'on venim i de reconèixer el talent i la força de persones que sovint no van tenir l'oportunitat d'expressar-se més enllà de les obligacions familiars i laborals.

L'autor va explicar que el llibre va començar a prendre forma quan va veure que els seus pares envellien i va sentir la necessitat de preservar la memòria familiar. Va parlar amb familiars, va buscar documentació i va consultar arxius per reconstruir episodis del passat. Però, finalment, va trobar en la llengua el fil conductor que li permetia unir tots aquests records.

Perquè, tal com va explicar: "hi ha imatges de la infantesa que s'esborren, mentre que determinades paraules, expressions i frases queden gravades per sempre". Aquesta atenció a la llengua es reflecteix en l'estructura del llibre, que no segueix un ordre estrictament cronològic. Els records apareixen amb ritmes i extensions diferents, tal com sovint emergeixen de la memòria, i s'hi intercalen reflexions breus sobre les paraules, les expressions quotidianes i les manies lingüístiques de l'autor.

Om va reconèixer que escriure sobre la pròpia vida l'ha obligat a exposar-se, però també que el fet de posar els records per escrit li ha permès prendre'n distància. Va decidir "no autocensurar-se, fins i tot quan es tractava d'episodis que podien resultar incòmodes", convençut que explicar una família és també explicar una època i un país.

La nostàlgia, va defensar, no ha de ser necessàriament una mirada trista cap al passat. Recuperar persones, moments i paraules pot ser una manera de continuar vivint-los i de sentir-los a prop. "A mi em fa companyia", va dir en referir-se a aquesta capacitat de reviure els records.

Al final de la trobada, també hi va haver espai per parlar de La llibreria de les hores mortes, la novel·la de Laura Autonell, publicada uns mesos abans i que ha tingut una molt bona acollida. La conversa entre tots dos autors va acabar convertint la presentació en una celebració de la literatura feta des de la proximitat i de les històries que connecten amb la memòria col·lectiva de Taradell.